Plataforma cultural

En un reclau entre la vespra i el desideràtum, encofurnat allà on les idees més obscures no podran arribar, encobeït per estores dures d’escorpins, i un exèrcit de màquines i sauròpsids, hi haurà un petit abisme verd i amarat d’amotoxines, matolls i un bosc humit ple de corriols que serpentejaran entre brolles i garrigues.

Allí els durà a ells i als seus anhels, amb el cos molt allargat i mancat de potes, escopint les seves restes a dins dels miralls, en forma de vertebrats amniotes ectoterms coberts per escates. La distingiran per la seva manca de parpelles, que pacients i en miniatura, no torbaran els seus cranis d’articulació laxa, ni les seves veus vegetals, ni dislocaran el maxil·lar inferior de la metròpolis, sota l’espessor de les fulles.

Per tal d’ingerir preses molt més grans, per tal d’acomodar el seu cos estret, els farà veure les propietats perceptives causades per la llum en interaccionar amb els ulls, les estructures expressives plàstiques, les longituds del camí més curt … i en fer-ho, en veure-hi, tot canviarà. Ells, desemparats, entendran Ceciràcap. Aquesta ciutat seva, que serà colpida i ofesa com una pobra massa anormal de teixit que ha crescut en excés i està descoordinada dels teixits normals i que persisteix en la seva anormalitat després que hagi cessat l’estímul que va provocar el canvi, com criatura maltractada i vexada que no podrà evitar el rebuig que provoca.

Allò que tant temps haurà dut en el pantà de les flors grises i al seu món autodidacte de petits fèretres, es manifestarà meitat memòria meitat buit, com a una absència total de llum percebuda o visible per als éssers humans, la negació de qualsevol manifestació de l’espectre electromagnètic a les proximitats d’un forat negre.

Es consagraran un temps a si mateixos i correran conscients cap a un objecte prèviament conegut com a bo. S’arrencaran les femtes amb fulles d’afaitar i usurparan els braços a l’exponent de la part irracional de l’home, per tal de llepar les nafres del sol sobre les que ha de dominar sempre la racionalitat i sublevar les crostes de les seves tendències irracionals.

Com ja he dit altres vegades, una manera d’enfosquir la neu o d’arrossegar fusta fins al nostre quiròfan.

Els farà de mestra, i ells sense saber-ho, seran els aprenents que desperten de les urpes d’Hipnos i seran graciosament tocats per la simple carència i perill de la racionalitat divina, llum de la saviesa, indefensos i afamats, i llegiran la fusta que tanca els ulls encara que només siguin d’aigua.

Sempre estarà entre Ceciràcap i Altemà. Ella parlarà amb calendari i amb l’astronomia que haurà assolit nivells de desenvolupament notables i veurà el que no veuran mai els altres, els que usaran sistemes d’agricultura intensiva basats en produccions totals d’aliment per hectàrea probablement molt superiors a altres llocs del planeta, i això els enamorarà … i a qui no enamorarà la “Dolça cirera negra”?

Entre arbres i pujols, pels corriols de Ceciràcap, utilitzaran un sistema de terrasses per tal d’aprofitar el terreny escabrós, irrigant de millor manera el sòl i obtenint una gran producció alimentària. I com micos amb pistoles, fins i tot alguns dels cultius de Ceciràcap seran especialment productius, per això el dolor antic serà el pare del cadell que pasta a les roques i el diluvi es gronxarà per sempre a la boira.

Potser però, no comprendran de seguida que les crestes dels panteons rellisquen pel fèmur de la mare i demà, quan ella ja no hi serà, sentiran els udols de Déu, demà que ella ja no guiarà les seves passes i ja no els durà a passejar al petit abisme, sentiran com crida als seus cadells perquè tornin al fang de la glacera, demà que la seva evident absència esborrarà l’esquena de Crist i enfonsarà la marea dels gats negres, recordaran el que feia, com es refugiava en aquesta sòrdida pluja d’estàtues, en aquesta nit que dansa, mentre els fills de la selva construiran la plàcida migdiada dels dracs.

Mai podran fugir com ella, sempre lligats per la criatura que acoltella a la mare, sempre atrapats per una cosa molt profunda que acabarà per declarar la guerra a Ceciràcap, per lluitar en un combat perdut, ho sabran, ben perdut, un combat terriblement llarg, inacabable, que avorrirà l’esperit lliure i fresc, senzill i net de la mortalla, com el mugró de la roca o com la vida groga que es plena de neu i permet que al·lucinem com un riu de carn.

Però per això hauran de recordar tot el que els va ensenyar mentre la veuran fugir pels corriols.

Hauran de retenir una estona més la memòria, aquelles lliçons i reflectir-les, si poden, en paraules, per a que no fugin com ella, i no perdre’s per sempre al bosc del petit abisme.

Altres artícles d’aquest autor

Cesc Fortuny i Fabré

https://cescfortunyfabre.wordpress.com/

Barcelona (1971):

Escriu narrativa tant en català com en espanyol i ha publicat relats a diverses revistes especialitzades, tant en paper com virtuals. El 2020 publica la seva novel·la Quirófano en el bosque a través de La Nàusea ediciones, amb pròleg de la Marian Raméntol, un treball bastard entre el terror i la ciència ficció amb clara vocació experimental.

La seva narrativa com la seva poesia, és finalista, escatològica, nihilista, i neoexistencial. El seu treball narratiu ofereix en termes generals un reflex de la incomunicació i el sense sentit d’unes societats neoliberals postindustrials i alienants.

Actualment cultiva un relat terrorífic, experimental i avantguardista, és a dir, que busca el terror en els límits del gènere o fins i tot en la fusió amb altres temàtiques. En concret, barrejant el terror amb la ciència-ficció, la poesia i l’assaig.

És conductor del bloc Radiografia de la Conspiranoia on difon informació crítica sobre grups cohercitius, pseudociències, conspiranoies, noticies falses i enginyeria social. Sobre aquests temes també condueix un podcast homònim.

Manté també un bloc personal on publica ressenyes de llibres i de cinema, així com cròniques d’esdeveniments artístics i notícies sobre el seu propi treball.

Col·labora amb la revista La Nàusea, i ha col·laborat en revistes com BaBab, Kokoro, Alkaid, Iguazú, Periscopio, Joescric, Alfabet, Paper de vidre, El Humo, El coloquio de los perros o Noche Laberinto entre d’altres.

També et pot interessar