Yoyiana Ahumada/Periodista veneçolana (Caracas, 1964), Llicencia LICEda en Literatura (Universitat Simón Bolívar, 2001) Investigadora -especialista en l’obra de José Ignacio Cabrujas. Docent i guionista; actriu i locutora. Guionista de telenovel·les.
A Cecilia Ortiz
La poeta rep aquella matinada una dona trencada
no sospita la seva contrasenya
ignora la quantitat de vegades que haurà de fer dressera de les nits
La poeta calla, alguna vegada va ser una dona trencada
cal ubicar la calma, tornar a la taula
Treu el pollastre
el primer de molts plors embolicats en herbes
l’olla crema
avui no
Guarda el pollastre
A un dia en segueix un altre
avui arribaran al sopar
la dona trencada se'n penedeix, amaga el seu plor
La poeta camina, recorre els mateixos passos
cap a la nevera
l'animal torna a la migdiada absurda
Treu el pollastre guarda el pollastre, s’enjogassen les germanes
La poeta s'abandona a rutines alienes
cobreix la dona trencada, la cobreix amb la seva ànima de poeta
assaja trucs ancestrals
calostre de l'ànima
flor tremolosa
esclarida tendresa
algú la va ensenyar a reparar dones
estellades
Cal tornar al foc
ubicar l'esclat dels condiments
els ossos de la dona trencada fan el bullit
el pollastre torna a l’olla
la promesa s'assoleix
la solitud premia
beneït banquet
Elles juguen.
A Cecilia Ortiz
La poeta recibe esa madrugada a una mujer rota
no sospecha su santo y seña
ignora la cantidad de veces que habrá de atajar las noches
La poeta calla, alguna vez fue una mujer rota
hay que ubicar la calma, volver a la mesa
Saca el pollo
el primero de muchos llantos envueltos en hierbas
el caldero arde
hoy no
Guarda el pollo
A un día sigue otro
hoy alcanzarán la cena
la mujer rota se arrepiente, esconde su llanto
La poeta camina, recorre los mismos pasos
hacia el freezer
el animal vuelve a su siesta absurda
Saca el pollo guarda el pollo, se hace retozo de hermanas
La poeta se abandona a rutinas ajenas
cubre a la mujer rota, la cubre con su alma de poeta
ensaya trucos ancestrales
calostro del alma
flor trémula
esclarecida ternura
alguien la enseñó a reparar mujeres
astilladas
Hay que volver al fuego
ubicar el estallido de los aliños
los huesos de la mujer rota hacen el cocido
el pollo regresa al caldero
la promesa se alcanza
la soledad premia
bendecido banquete
Ellas juegan.
A Maria Gabriela Rosas
Mel del rostoll
lleugera por
A les mans
El dialecte del zèfir
en la llengua del desert
nena melassa del Sàhara
repeteixes cerimònia de la rèmora
descobreix el teu rostre de sorra
Sobre el teu cavall negre
-desgraciat el llom -
el beduí espera
les seves anques
corben el cel
petita gemma petonejada per la terra
el teu cos a la fossa de la serp
Derrota de l'amor tantes vegades repetida.
A Maria Gabriela Rosas
Miel del rastrojo
Leve miedo
En las manos
El dialecto del céfiro
en la lengua del desierto
niña melaza del Sahara
repites ceremonia del lastre
descubre tu rostro de arena
Sobre tu caballo tinto
-desgraciado el lomo -
el beduino aguarda
sus ancas
curvan el cielo
pequeña gema besada por la tierra
tu cuerpo en la fosa de la sierpe
Derrota del amor tantas veces repetida.
Corcers
Com Bukowski vaig tenir cavalls blancs
Petites bèsties que agitaven la cabellera
No eren de sucre, tampoc no tenien quatre potes
Els meus petits amics
tribu de la infància
dolços com capricis
descalços
Les seves peülles oliades
atapeides sota la taula
coces, esgarrapades de por
els hi van tallar les crineres
Van trencar-los-hi el cap
Jo vaig renunciar als miralls
em vaig convertir en pedra
que abandona el jardí.
Ells van alçar vol.
Corceles
Como Bukowski tuve caballos blancos
Pequeñas bestias que agitaban su melena
No eran de azúcar, tampoco tenían cuatro patas
Mis pequeños amigos
tribu de la infancia
dulces como el capricho
descalzos
sus cascos aceitados
apretujados debajo de la mesa
coces, arañazos del miedo
tallaron sus crines
Rompieron su cabeza
Yo renuncie a los espejos
me convertí en piedra
cuando abandone el jardín.
Ellos alzaron vuelo.
Traducció realitzada pel projecte venesolà «LA CASA QUE SOY«. Sel·lecció d’Amanda Reverón i traducció de Marian Raméntol.
Altres articles d’aquest autor
Marian Raméntol, (Barcelona, 1966).
Poeta, traductora i directora de la revista cultural La Náusea. Membre del grup musical Orquestracions Dissonants Internes amb el que ha editat vídeo-llibres i diversos àlbums a més de bandes sonores de curts i migmetratges. Ha treballat amb músics experimentals en recitals i performances. Ha traduït a poetes contemporanis al català, castellà i italià. Ha publicat dinou poemaris i ha estat inclosa en setze antologies. Ha estat premiada en diversos concursos nacionals i internacionals, i la seva obra ha estat ampliament difosa a revistes especialitzades on ha publicat poesia, assaig i articles d’opinió. Ha estat traduïda a l’anglès, alemany, italià, rumanès, armeni, portuguès, búlgar, estonià i montenegrí. La seva activitat en l’àmbit artístic l’ha portat a formar part de festivals (tant poètics com de cinematografia), exposicions, recitals i diferents actes patrocinats per ajuntaments, editorials i altres entitats culturals. És autora de varis guions cinematogràfics i de varis films experimentals i també conductora (juntament amb Cesc Fortuny i Fabré) del podcast mensual SINTAGMA de la Plataforma Cultural La Náusea. Blog personal, Blog antic.
La Náusea 
Deja un comentario