Barcelona (1971):
Escriu narrativa tant en català com en espanyol i ha publicat relats a diverses revistes especialitzades, tant en paper com virtuals. El 2020 publica la seva novel·la Quirófano en el bosque a través de La Nàusea ediciones, amb pròleg de la Marian Raméntol, un treball bastard entre el terror i la ciència ficció amb clara vocació experimental.
La seva narrativa com la seva poesia, és finalista, escatològica, nihilista, i neoexistencial. El seu treball narratiu ofereix en termes generals un reflex de la incomunicació i el sense sentit d’unes societats neoliberals, postindustrials i alienants.
Actualment cultiva un relat terrorífic, experimental i avantguardista, és a dir, que busca el terror en els límits del gènere o fins i tot en la fusió amb altres temàtiques. En concret, barrejant el terror amb la ciència-ficció, la poesia i l’assaig.
És conductor del bloc Radiografia de la Conspiranoia on difon informació crítica sobre grups cohercitius, pseudociències, conspiranoies, noticies falses i enginyeria social. Sobre aquests temes també condueix un podcast homònim.
Manté també un bloc personal on publica ressenyes de llibres i de cinema, així com cròniques d’esdeveniments artístics i notícies sobre el seu propi treball.
Col·labora amb la revista La Nàusea, i ha col·laborat en revistes com BaBab, Kokoro, Alkaid, Iguazú, Periscopio, Joescric, Alfabet, Paper de vidre, El Humo, El coloquio de los perros, Devenir111 o Noche Laberinto entre d’altres.
Altres articles d’aquest autor
UIXRA
L’asfalt serà un caprici de l’espai temps, endurit per les moltes llunes passejades per les crestes del bosc. Un suròpsid de color verd segrestarà la boca irracional dels perfums emesos per la boscuria. Duràs la finestra oberta i un aire salat i dens t’escopirà a la cara tot d’imatges d’altres carreteres, tant soles com aquesta, i prepararà un mapa amb què sacrificar els vapors de la memòria.
Les mans arrugades seran el mercuri que es bressolarà al fred de l’estàtua. El barret de palla apuntarà a l’èxode i es despullarà del seu alè putrefacte amb què carrega contra l’orfe.
Sentiràs una vibració als testicles.
Continuaràs conduint i pensant en el teu avi, amb els arbres que ara ballaran per tu a dreta i a esquerra, com si es despullessin de la sorra blanca i amortaixada amb els embenats de l’hivern.
La boira negra del sud et trencarà en qualitat de cementiri, per veure com moren les lobotomies cavalcant als ocells borratxos de la manera més obsessiva possible.
Veuràs dins el cap, amb els ulls que miren cap dintre, els braços forts i feixucs de l’avi i els seus llavis pesats i tancats com lloses dures. I recordaràs com et parlava monosíl·labs de morts al mar que tu no coneixies … d’accidents marítims.
I recordaràs com et deia entre murmuris que a l’antigor la vida als pobles de la costa es resumia en els records dels que marxaven i que la humiliació del cérvol ejaculava una memòria cansada de tants horitzons silenciats als ulls, i reduiràs de tercera a segona per a entrar a la corba i augmentaràs de segona a tercera per a sortir-ne.
La barca, breu com l’última ciutat insatisfeta, com el darrer baluard de espècie, s’aturava en un punt que només ell sabia, i detenia el ronc del motor minúscul i escoltava amb els ulls, amb esferes de vidre d’un blanc de teranyina que com la sarna que ara et cou la ment, et trepitjava les empremtes dactilars dels cabells i cada pupil·la malgastada del silenci.
Silenci esfereïdor, gravat a cada onada, a cada glopada de bromera salada.
El mar és una massa de quietud que es perd a l’abraçar ingràvid dels fongs i en aquells cops rítmics del dol per l’home. La bogeria et desposseirà d’un crepuscle insecticida o d’una cançó a la derrota d’aquells cops precisos, metàl·lics, rítmics … dins del mar, de molt endins, d’allà on neixen les femtes.
Un abisme obscur que brolla amb els braços difunts de tanta llunyania borrosa, que poblat per remats de criatures translúcides i amb les engonals obertes per abraçar una profunditat mil·lenària de fantasmes ancestrals i onírics que retrocedeixen per l’espina dorsal dels rius quan les estàtues enterrades a la pell dels déus alcohòlics s’agiten en eixams multicolors per sobre dels camps de sinalefes i matances, esperarà com una pausa de sols ferits.
Profunditat de sorra intacta, verge.
Pensaràs en el vell, aturat sobre el guant vermell de la tarda, amb els ulls que escolten aquell suau i monstruós so barroc i gutural en un punt de l’univers líquid en que els corbs han après a restaurar fòssils de tristesa.
I recordaràs com de sobte, empès per un atac de pressa engegava el motor i fugíeu amb el motoret roncant com un borinot feixuc.
I recordaràs la cigarreta clavada al trau de la cara, i l’enorme mapa d’arrugues, i aquells ulls empetitits per tants migdies.
– Nano!, mira que et dic … als indis ni l’hora. Als de la platja? … –, i et clavava les dues boles blanques a la cara. – … als d’Altemà?, ni l’hora – , et deia mentre escopia nicotina amb una mica de saliva.
Els teus ulls cicatritzaran l’escalinata dels gemecs en un dels revolts, entre els vermells enigmes de les unitats bàsiques constituents de la matèria, i aturaràs el cotxe en aquell racó irracional que s’anticipa a l’arpegi arraïmat de les glaceres.
I estacionaràs com cal de manera que no obstrueixi per a res el pas d’aquella estreta via, i baixaràs del vehicle i miraràs al mar abocant-te per la barana de metall que serà al marge d’un immens precipici que acabarà amb els esculls i les roques de rigor en aquesta abrupta costa.
Dins del teu cap creixerà la cara del vell, i les genuflexions de la guitarra de l’avi acolliran centenars de mosques al voltant d’una música que anticiparà la pluja, i et podràs passar hores guaitant aquella insòlita llum vermella al cel de Ceciràcap, aquella malaltia atàvica i natural, aquell càncer roig i inflamat que en forma d’estranya aquarel·la, es convertirà en el drap de pedra oblidat a la porta del darrera, com un amor a la guantera o com les brases d’un gurú al capdamunt de la rancúnia.
El deliri més insospitat.
La carretera donarà de mamar al baptisme de sang furtiu de les verges i farà cap dins del poble. Esperaràs el trajecte de l’anihilament per veure l’arravatament desaparèixer a les butxaques de la tenebra, a la part que toca a l’antic i petit port pesquer i ara majoritàriament esportiu, el cotxe desbaratat ensordirà amb el seu bram als pescadors que s’agruparan distrets, trenant les xarxes, o parlant malament del batlle o de la subhasta del peix o dels turistes, o tot a l’hora.
Aturaràs el cotxe enmig del moll principal, fent roncar repetides vegades el motor, els pescadors que estaran asseguts giraran el cap per mirar d’on ve el roncar molest i ensordidor.
– Un altre foraster, són una plaga! – , dirà un cos agre i momificat, ressec com la cansalada massa curada.
Els àngels s’injectaran DDT mentre segueixes accelerant amb l’embragatge al màxim, l’estrella de llum que t’aixafa i beu glops d’absenta i es desfà en litres i litres de sopa que et rellisca pel cervell cada nit fins que la dignitat s’ajusta a un present ple de boscos i es devia i es contreu al mateix carreró de la fullaraca de l’home, et farà relaxar el peu … el cotxe sortirà disparat contra la paret d’enfront i s’hi estimbarà produint un batibull espectacular.
Els pescadors trigaran uns minuts en reaccionar i atansar-se corrents al lloc on s’haurà encastat el vehicle.
Un dels homes que lluirà un esplèndid mostatxo i una no menys esplèndida calba, et posarà la mà al coll relliscant a tempo lento i esperarà uns instants, com si a les mans hi tingués orelles que escoltessin el teu alè, o com si un grapat de fulles de plata caiguessin lentes com llimacs sobre la terra molla.
– Encara belluga, avisa al doctor Domicià que baixi de seguida – dirà una altra pelleringa eixuta per les hores i la sal.
Una femella humana d’uns dotze anys sortirà corrents amb una bicicleta vermella que hauria d’haver estat substituïda fa tres Nadals, a buscar el metge que estarà al mig de la plaça del poble, assegut a la terrassa de l’únic bar que a l’hora d’esmorzar farà entrepans de formatge amb tonyina.
Serà pràcticament mitja tarda quan despertaràs, quan tornaràs de lluny, quan arribaràs de la bogeria que camina sobre les etiquetes de la humitat, i d’una negror malaltissa i trencada com la pupil·la de un dels fills que masteguen els marbres, i que condueixen als crepuscles de tots els cementiris que s’han perdut entre els llums d’una ciutat vençuda.
Caminaràs cap a unes escales que et duran als habitatges del poble i que els separen del moll.
Trobaràs dues xarxes de pesca sense acabar, amb les agulles clavades, com si la selva que ens despulla amortallant la matriu del monstre haguessin foragitat als pescadors que hi estaven treballant. Durant una bona estona, caminaràs sense topar-se amb ningú. El cor et bategarà a manera d’un ossari inflat de morts que mai no s’atabalen i sentiràs unes veus de quitxalla que jugaran dins un carreró que es bifurcarà a la dreta. Forçaràs el pas, ansiós de contemplar alguna figura humana, atret per un fulgor que udolarà amb veu de nen sobre la carn d’aquest vast congost, i s’estremirà tou, deixant anar les veus dels nens, que fugiran carreró enllà, tombant per un altre carrer. Sortiràs corrents al darrera d’aquell so que tret de ser angelical, tindrà un aire de burla i crueltat, com un batalló de follets que marxa per una pell plena de lava.
Les veus és ficaran dins d’una casa, les sentiràs molt a prop, travessaràs el rebedor i després la cuina, i en arribar al menjador veuràs una ombra d’un metre d’alçada i els nens es desfaran amb el verd dels somnis creixent a les cunetes de les hores i a la perifèria del rellotge. Però no veuràs exactament un nen, més aviat un adult mal format, com si el lèxic de l’ombra es recargolés amb l’excrement, i un nan contrafet vomités pel pou de la ketamina les gelades veus del món que viatgen sempre en un badall.
La criatura durà una pistola a la mà dreta.
T’ajupiràs per tal d’esquivar les bales, però els altres companys del nan també ejacularan plom covard, mentre els teus llavis vomitaran sobre el dolor un soroll que és l’únic esquelet que no es trenca maleït per la foguera de la misèria.
I com una formiga addicta a la pols de les autòpsies, veuràs com a única sortida una finestra al teu darrera, com un forat enterrat a la pell que sobreviu suant amb la paciència de les larves, i t’hi llençaràs, i un nan et caurà a sobre, i t’espolsaràs literalment aquella criatura malaltissa i sortiràs per la finestra caient d’uns quants metres d’alçada.
T’aixecaràs brut de guix i de pols com un déu a la sala d’autòpsies, addicte a la cocaïna, i no podràs mantenir una direcció en línia recta i faràs ziga-zagues pel carrer colpejat pels ossos del temps fins que les cames deixin de ser el permanent funeral de les arrels.
D’alguna finestra indefinida encara plourà el plom de les màquines de matar, i l’edifici encara vomitarà el metall d’assassinar. I esquivaràs les bales i saltaràs rere un mur d’un metre d’alt i t’hi quedaràs estirat i persistiràs en la teva poca traça i en la obsessió de mirar a l’altra banda de la paret.
Al cap d’uns minuts, et semblarà que el foc s’hagi acabat. Que la vomitera de plom ja no tingui més força.
Al teu darrera una figura llarga i negra, una mica humana, et farà un senyal per a que hi vagis, miraràs aquell estrany personatge que restarà impassible a uns cinc metres i t’hi atansaràs.
Malgrat tots els somriures que et dediquen les llavors, et continuarà fent mal l’Alzheimer de Déu.
La figura semblarà tenir una estranya foscor, com una malignitat incomprensible, corrupte i degenerada.
Quan falti ben poc per a que arribis a la figura s’esborraran les cares dels fèretres i quan les flors de la gàbia espedacin la dansa dels segles i la teva sang celebri la cendra sense fer servir monedes, l’home girarà sobre el seu propi eix i entrarà en un enorme edifici que serà just al seu darrera.
Tu el seguiràs.
Entraràs en una sala enorme plena de taules d’escriptori, cadires de despatx, enormes fitxers que s’agruparan formant passadissos i galeries inacabables, un immens laberint d’informació que devorarà la memòria al mirall enamorat dels carrers sense sortida.
Les muntanyes seran el procés químic de les dents titàniques que igual que la cua d’un cavall buit, esculpiran la llengua d’un record lliscat per la soga que uneix el nounat amb la cripta.
Començaràs a voltar per la gran sala observant com les denigrades serps enderrocaran la llum de l’estany, el semen dolorós que amorteix les pupil·les i es nodreix de les onades en una foguera de sorra. El recull de paperassa que hi haurà allí emmagatzemat.
T’aturaràs en un dels enormes arxivadors que es perdrà en un sostre fosc i de vagues formes, i obriràs un dels calaixos per esbrinar la natura del lloc on et trobaràs. El calaix estarà dividit en grups de fitxes de diferent colors, i n’extrauràs una, i la llegiràs …
Onòfre Garriga. Caigut d’una bastida …
Serà la flama que esborra la marea, la que empunya el record dels homes i aquesta pluja que no pesa però mossega i que repta com un sol malalt mentre la llum s’allunya sense adonar-te’n.
La resta de la fitxa esmentarà la data de l’esdeveniment i d’altres consideracions similars.
Consultaràs una altra fitxa.
Eugeni Secanell. Atac de cor …
Consultaràs fitxa a fitxa i calaix a calaix fins a perdre la noció del temps i començaràs a establir un ordre dins de l’absurd i el caos que representarà tot allò. Veuràs que les fitxes grogues indicaran mort per malaltia, i que les vermelles indicaran un accident, mentre que les blaves recolliran les morts per vellesa.
De tota manera el que serà més clar, es que totes les fitxes indicaran la mort d’algú.
De sobte el còdol serà una despulla que a manera de tumor somniarà com un esperó que fereix la infància i et semblarà sentir al darrera un soroll. Caminaràs fins a l’altre banda del fitxer que estaràs consultant i el semen et degotarà per la pell i s’enfonsarà la síl·laba en el temps com si estiguessis recordant el futur, sagnant esperma a borbolls, engendrant nens morts florits d’alegria i et semblarà veure una ombra negra que corre.
Serà l’home fosc i allargassat de l’entrada?
L’ombra s’esmunyirà pels passadissos demostrant el veritable preu del misticisme viu a l’àcid clorhídric, embruixat pel cor d’un cadàver i que aquella cosa es mourà amb total coneixença del medi.
Ens apropem al suïcidi amb el penis enterrat entre les ales dels àngels.
Però de tota manera et semblarà que el personatge s’espera de tant en tant, com si no volgués que el perdessis de vista, i seràs precipitat de la mateixa manera que la flor estèril del desterrament, fregant l’ancià fòssil de la vida, lluint l’avortament amagat a l’arco de la consciència, uniformant els ocells amb la roca trista que cau inflamada entre la pluja, i distorsionant el reflex del propi rostre.
Els fitxers es succeiran en aquella carrera suïcida cap al no res, la infantesa inflamable que ensuma amagada amb la pell de la runa relliscarà pel dolor dels esperits igual que un vent sense cap on els homes trencats adoren la coprofàgia de les plantes. Milers de petits calaixos et passaran davant dels ulls, però el cansament aviat es farà sentir.
Les cames començaran a no voler respondre amb la rapidesa anterior, la fe ja no serà un bé comú, atroç com un nen parit per les larves quan el regne dels cecs es reuneix per una cançó, i començaran a fallar-te, i també els peus a enfonsar-se en un paviment tou, mucós, com una enorme diarrea …
Voldràs continuar però els pulmons, a manera de morts clausurats al forat més fosc de la mare, semblarà que et vagin a esclatar d’un moment a l’altre.
Començaràs a gemegar, a cridar salvatgement mentre aquella baba marró t’absorbirà i et devorarà, fins que en arribar al tòrax, perdràs la consciència i t’endinsaràs en un d’aquells estats salvadors on els vapors es podreixen i cauen, vomiten la seva càrrega igual que vampirs besant l’espinada oculta de la boca, i allí a les fosques, veuràs que tot truc és un simple miracle, i que és per això que hem de tornar a la platja de sucre violeta, on els petons ploren i la llum esculpeix les cares que pateixen aquells qui no poden resistir per més temps la situació en la que viuen.
Quan el dolor del son s’aturarà, ombres d’una cosa infinita que ens abraça, que ens desplaça cap al més profund de la nostra pell, devorarà la nostra polpa de la mateixa manera que els ocells fúnebres netegen l’escenari del món i claven el cos en nosaltres.
Quan despertaràs seràs assegut a terra amb l’esquena recolzada als fitxers, i et farà la sensació d’haver dormit durant molt temps, potser dotze hores, potser més, potser un dia sencer o dos, no ho podràs assegurar. T’incorporaràs ben marejat i fixaràs la vista al teu davant.
La figura negra serà enmig del passadís convidant a seguir-la mentre girarà cua i s’esmunyirà per la dreta.
De gairell continuaràs al darrera de l’home de negre, ensopegat en el cognom dels àngels que perduren assotant les goles d’una estrella, fins que en arribar a una cruïlla de passadissos trobaràs un petit calaix obert, una invitació …
Oblidaràs la sang sense ulls que aleteja sobre un mar de galàxies i humitejaràs llavors els exterminis i ejacularàs els colors de tots els crits en un tumor torrencial que persisteixi eternament a les plantes.
La petita fitxa de cartró serà un mirall …
Gustau Moragues. Estimbat contra la paret del port …
Hi trobaràs un silenci estrany a la tomba, com si el suc dels teus morts cerqués la seva viscosa connexió amb el dolor que plora sobre la neu. La memòria és feble, qui conduïa ahir a la nit?, et preguntaràs, jo?, aquell home misteriós?, difícil de dir, serà tant fosc quan el fusell patirà insomni, i el vent al voltant del tòrax habitarà dins la verdura viva. Al teu costat, al cotxe, aquell home conduint, les estàtues del cansament posseïdes per la cataracta de ciment amb què els xiuxiueigs alimenten la fàbrica de ruïnes com fantasmes arrossegats per la vena, com aquella ombra, com el volant i com … la paret …
Davant s’obrirà una immensa porta, una porta gegant de fusta tallada en una sola peça, i la figura fosca t’acompanyarà a l’altre banda.
La Náusea 
Deja un comentario