Josep Vila Fisas (Molins de Rei, 1964). Després de deixar els estudis de Filosofia i Ciències Exactes, va obtenir el Postgrau en Disseny de Sistemes Interactius Multimèdia. No va ser fins anys després que va trobar la manera de plasmar les seves inquietuds juvenils d’escriure i ho va fer combinant les possibilitats expressives que oferien les noves tecnologies amb el poder comunicatiu que té, de sempre, la paraula.
Poeta difícil de catalogar perquè la veu amb què ens parla no respon a cap influència sinó que neix de la necessitat d’expressar-se i així sobreviure. Actualment, després de tants anys de no trobar la seva veu, escriu a diari i en puja el resultat a https://www.instagram.com/josepvilafisas?igsh=djY1cWk0bXJlMTEy
Ha publicat el poemari Quan escric fujo a Tasmània (Ed. Pont del petroli 2024), les novel·les La melodia dels sense sort (Ed. Espai Literari, 2015) i la infantil Els calçotets bruts del dimoni miratort (Ed. Espai Literari, 2016). És autor i actor de l’obra teatral Fills de la llum (2015). Va ser guionista de la tv-movie Wasahali (2008) en coproducció amb TV3 de Catalunya i també és actor i coautor de la pel·lícula Cuando todo haya ardido (2018) i coautor del curtmetratge La mujer de voz (2017)
Mostra poètica
Soc la meva pròpia víctima
això ho sé.
Retraient el meu pas, m'aturo
Per què no ressorgeixo?
Per què no canto?
Per què no ploro
i reprenc el pronunciar cada paraula
invocant la meva possible semblança
al fluir d'un rierol?
Tu, ninot d'engranatges estranys, em reconeixes.
Saps que em fa mal la nostra desemparança
i saber que tu com jo no decideixes
allò que fas
allò que sents
allò que et mou.
Saps que quan rumio no en tinc prou
amb els senyals que trobo arreu
per entendre i llavors destriar
a qui pertany la nostra veu.
Malgrat no em rendeixo de buscar
no trobo les claus del misteri
que ens fa a molts ser ànimes perdudes,
d'aquesta molesta confusió
que mai ningú no ens resoldrà
de ser dolorosa incertesa
sovint fent-nos mal en va.
Em va dir:
Va, entra.
Penetra a l'espessor
amb la llum de la paraula.
Has de parlar, si us plau.
I que trobi l'expressió els matisos del bosc.
Allibera'ls del domini de la penombra
en donar-los alè i el seu nom.
Ho has desitjat tant...
Entra al bosc,
pronuncia les seves formes,
abans de veure't enroscat
sobre el terra de cendres
quan tot s'hagi cremat.
Habitant
potser ho aconsegueixi
ho he d'intentar ara.
Vull jugar fort.
Trencar els forrellats del meu tancament
i vestir per fi el meu vestit d’àngel.
No va deixar instruccions.
Va morir el sastre enginyer sense deixar instruccions.
Jo he reforçat les puntes del meu cos.
Jo he ajustat els ressorts del meu mecanisme.
Sento finalment que arribarà aviat el moment.
Quan em posi el vestit sobre els meus somnis arrecerats
es desplegaran elegants les ales
embastades a la meva esquena
i simplement seguint el seu impuls
m'aproparan al lloc on tu habites
un lloc on no venç mai el desconsol
i guanya sempre la tendresa del joc.
Sento que el meu llenguatge ja no resa
ni amb sanglots ni amb precs compungits.
M'escolto. No pronuncio encarits
laments demanant fortalesa.
Expressat en paraules, soc tristesa
que em parlo sense plor. Soc oïdes
atentes que no menteixen. No hi ha gemecs.
No hi ha anhels abocats sense fermesa.
Perquè endureix l'ésser, parlar i escoltar-se
i en el pas del temps anar descobrint
que és casual el dolor i l'estar abatut.
Casual tot. També descobrir-se
més sobri en la tristesa, sostenint
que és també sense raó plorar dolgut.
Inadvertits,
que passen desapercebuts,
que no es noten,
ho són una munió de pensaments
que la nostra maquinària principal
elabora sense descans
i que sorgeixen
per a després desaparèixer
sense cap altra funció
que esdevenir perquè no s'interrompi
la nostra identitat
mentre estem desperts.
La Náusea 
Deja un comentario