Antoni Robert i Gadea (Barcelona, 1954). Físic (UB) i Doctor per la UPC. Malgrat la seva formació científica, ha tingut sempre un gran interès per l’art, probablement per la naturalesa dels seus estudis preuniversitaris a l’Escola Italiana de Barcelona, on es donava gran importància a les lletres i a l’estudi de la llengua llatina. Actiu en diversos fronts, des de 1989 fins l’any 2001 tingué un segell discogràfic de músiques experimentals i va fer de programador musical a llocs tan emblemàtics com La Cova del Drac, El Mercat de les Flors o la Fundació Joan Miró, en aquest darrer cas recomanat per Carles Santos. Ha escrit des de jove, però no s’ha decidit a publicar fins a l’any 2020, Versemblances, i 2023, Els Haikus del Drac, totes dues obres editades per el Pont del Petroli Edicions. En el camp musical ha estat membre de grups com OME Acústic, Zero de Conducta, D.O.S. i ara de NUUMU Code. També publica música a títol personal al seu bandcamp.
Mostra poètica
PENSAMENT
Un dia erm quedaré quiet;
hi romandré
molt de temps,
dedicat tan sols
a contemplar
els meus pensaments.
Cuita ignorant,
aquest dia, finalment,
seràs vençuda.
Meus afanys,
temps que fuges,
patiments, ambició,
tots deixareu de pesar-me,
i us contemplaré
com qui observa peixos exòtics
en un aquari.
Mentrestant, però,
sóc mòbil,
i lluito per sobreviure
dins de la peixera.
(de VERSEMBLANCES, Pont del Petroli POESIA, 2020)
Comença a ploure.
Amb gran delicadesa,
el cel em llepa.
(de ELS HAIKUS DEL DRAC, Pont del Petroli, ARTEFACTES, 2023)
CAMPANES (inèdit)
El so de campanes d'avui
és com el d'ahir,
és com el que demà serà.
És la mateixa campana
del mateix campanar
de l'església de sempre
on beneíem palmons i palmes
i a la que ja fa temps
que vam deixar d'anar.
Ja fa temps que és buida
la casa dels pares,
i ja es comença a buidar la meva,
però la campana,
la mateixa campana,
encara a vegades toca a morts,
morts d'altres
que un dia van ser els meus.
Queden objectes als calaixos,
fotos en blanc i negre,
joies de poc valor,
el rellotge de l'avi, el del pare,
el del germà que va deixar
d'escoltar les campanes
massa aviat.
Queden records
als racons de la memòria,
que revifen de nit en somnis
i parlo amb els morts,
fins que torna tocar la campana
i torno al lloc d'on no he marxat.
Torna a tocar la campana,
del mateix campanar
de l'església de sempre,
aquella a la que entràvem
a beneir palmons i palmes,
però res ja és igual.
I sort que la sento encara.
VIATGE (inèdit)
Emprenc de nit
el misteriós viatge
al domini dels prodigis.
Al foscant, a poc a poc,
s’insinuen els estels,
s’entreveuen els fantasmes.
En retorno astorat
amb l’enyor del plaer
o el respir de la fugida.
En vaig perdent detalls,
se’m confonen a dins
realitats i quimeres.
Trescant entre dos mons,
carrego farcells feixucs
per estacions desertes.
Amb el darrer reviure
em fondré amb la boira
sense equipatge.
SOMNIS (inèdit)
Carrego el llast sobrer
de somnis recurrents.
D’esma faig via ordinària
per camins segurs;
hi repasso pors i dèries,
fent-ne un inventari fred.
Em desperta
la fiblada dels errors.
Ni en somnis oblido
el do perdut de dur la balla,
de deixar ratlles fetes,
d’haver pitjat el front
on es couen els miracles
amb la calor de les derrotes.
Em crema la vigília
i la nit atia el foc.
SOMNIS (II) (inèdit)
El somni impertinent
furga sense permís
als calaixos amagats
on conserves els records
tancats a pany i forrellat,
aquells que creies recoberts
del sediment polsós del temps
i del pòsit agredolç
de tant d’amor malbaratat.
A l’empara de la nit artera,
aquelles veus seràfiques
et canten com sirenes,
sense un pal on lligar-te,
amb tant de mar per naufragar!
I tu que les creies mortes!
Costarà tornar a posar,
cada flama a un lloc segur,
que no revifin focs antics,
que no et facin més mal.
El temps no ho guareix tot.
En llocs desavinents
on enfonses les arrels
seguirà per sempre encesa
l’espurna que et va cremar.
RECORDS (inèdit)
Sóc algú que no és,
una ombra dins la boira,
fumarada a la tempesta,
gota d’aigua al temporal;
no em reflecteixo als miralls.
Tinc prou records als calaixos
per reviure cada instant,
com qui es canvia de roba,
per entendre on vaig errar,
sense cap utilitat.
La pluja percudeix els vidres,
com trucant a la porta impacient,
i encara penso que tinc temps
per a fer un castell de cabòries
que a pleret es va desfent.
LAMENTS (inèdit)
Mentre em lamento
l’Astre crema hidrogen,
els mars s’evaporen,
es condensen en pluja
que retorna a la terra,
nodrint les llavors,
tancant el cercle.
Mentre em lamento
el vent no s’atura,
el riu no s’atura
i el lament es perd
en la remor de l’ignot,
fins a barrejar-se
amb el ressò de la gran explosió.
Mentre em lamento
malbarato
el poc que em queda.
AIGUANEIX (inèdit)
Des de la deu pregona
fluir cap a l’embornal.
Des de l’inici perseguint ombres, perseguint l’horitzó sense sentit.
Fluir com l’aigua de l’aiguaneix,
brollar per tornar a terra com si res.
LLACUNA (inèdit)
Ajaçant-se el Sol
arrossega el Cel
a la llacuna
tenyint el plomatge
de les aus endormiscades
acomiadant la tebior
fent lloc al fred imminent
Àvides les retines
beuen els regalims de llum
que es fonen amb massa pressa escatimant el goig dels colors
La nit s’anuncia estremidora impenetrable
com el misteri del tot
com el presagi d’una certesa inacceptable
A la volta fosca sense pressa
s’encenen les llumetes d’altres mons
que potser ja no hi son
Crec que demà encara hi seré
però se que hi ha un demà que no veuré
Antoni Robert Gadea
Físic, artista visual, poeta i músic
La Náusea 
Deja un comentario