Josep Vila Fisas (Molins de Rei, 1964). Després de deixar els estudis de Filosofia i Ciències Exactes, va obtenir el Postgrau en Disseny de Sistemes Interactius Multimèdia. No va ser fins anys després que va trobar la manera de plasmar les seves inquietuds juvenils d’escriure i ho va fer combinant les possibilitats expressives que oferien les noves tecnologies amb el poder comunicatiu que té, de sempre, la paraula.
Poeta difícil de catalogar perquè la veu amb què ens parla no respon a cap influència sinó que neix de la necessitat d’expressar-se i així sobreviure. Actualment, després de tants anys de no trobar la seva veu, escriu a diari i en puja el resultat a https://www.instagram.com/josepvilafisas?igsh=djY1cWk0bXJlMTEy
Mostra poètica
La meva imaginació
avui més esperançada
vol aproximar-se als misteris antics
als d'aquells esperits errants que s'encarnen
per breus instants
als cossos dels mortals
i els porten a ballar
commovedores danses de joc i amor
com si la desgràcia pogués ser erradicada
i cap altre dia de derrota
no hagués de tornar.
Ningú no pot saber si les arnes
perden el cap fins al punt de sacrificar la vida
i ho fan perquè sovint
desitgen massa ser part de la llum primordial
d'aquella mena de claror radiant
de la qual tot prové.
Ningú no pot saber si les arnes
arriben a trobar si el veritable sentit
d'aquest tot
és o no és un absurd
si anhelar apropar-se
i fondre’s amb la divinitat
que tant els atrau
els hi val o no la pena.
Sovint
l'únic delicte que comet el que és viu
i que mai no hauria de merèixer càstig
és existir com a uns éssers
tristament famolencs
i amb una set que mai no se sacia.
Malgrat a la llarga
tot quedarà igualat en un no-res ineludible,
quant d’esforç no esmercem
en fer coses costoses
que la nostra ànima,
l'enganyada de sempre,
prefereix mentir-se
i no considerar-les inútils
i és bo que sigui així?
Som uns éssers lliures?
Podem triar
quan alegrar-nos
o quan estar tristos
o en quina mena de pensaments
s'ocuparà la nostra ànima
al llarg de les hores,
aquests pensaments que encadenant-se
sovint amb incoherència
constituiran la nostra vida?
Potser mai no sabrem
si hi ha divinitats
que emmagatzemen a les seves ments
tot el que ha passat al món,
deïtats que serien diferents
de les que tant temem alguns
i que les anomenem
una el no-res
i l’altra la buidor.
Fa temps que sé
que hauran estat i som molts
els humans dels qui el pas errant
sovint haurà estat caminar
amb l'ànima coixa.
Fa mal en la sensibilitat
imaginar-nos a tants en una filera
amb el cervell malaltís.
Que sigui el meu un tribut
als que se'n van sortir
abans d'hora,
a tots els que la vida va ferir
i van decidir marxar
en no trobar consol.
La Náusea 
Deja un comentario