Josep Vila Fisas (Molins de Rei, 1964). Després de deixar els estudis de Filosofia i Ciències Exactes, va obtenir el Postgrau en Disseny de Sistemes Interactius Multimèdia. No va ser fins anys després que va trobar la manera de plasmar les seves inquietuds juvenils d’escriure i ho va fer combinant les possibilitats expressives que oferien les noves tecnologies amb el poder comunicatiu que té, de sempre, la paraula.
Poeta difícil de catalogar perquè la veu amb què ens parla no respon a cap influència sinó que neix de la necessitat d’expressar-se i així sobreviure. Actualment, després de tants anys de no trobar la seva veu, escriu a diari i en puja el resultat a https://www.instagram.com/josepvilafisas?igsh=djY1cWk0bXJlMTEy
Mostra poètica
Si opino que la meva producció artística
amb prou feines em pertany
es deu a la consciència que tinc
del seu caràcter casual.
Cap de les meves obres
no hauria sorgit
si no fos perquè em van succeir
uns fets concrets i clarament fruits de l'atzar.
Moltes persones esgrimireu
que almenys és meu el mèrit
o si més no
la responsabilitat de com vaig jugar les cartes
que estranyes lleis em van donar.
Penso que no.
Jo crec que la meva possible capacitat
i les meves limitacions
van ser decidides per allò fortuït
com va passar amb la meva tossuderia
amb la meva alçada
amb la meva propensió a tenir berrugues
o a que trigui i passi molt de temps
a tallar-me de nou
les ungles dels peus.
Em veig petit en aquesta rodonesa fosca.
Les meves pupil·les em reflecteixen
mirant-me de prop al mirall
i una vegada més em dic
que avui tot és tan estrany
igual que ho va ser ahir.
Jo estava allà
perdut i sense saber
cap on avançar,
però el veritablement torbador
era escoltar
les rialles inquietants
i els plors d'un boig al mig de la boira,
unes rialles i uns plors
que ben bé podien haver sorgit
de la meva pròpia gola.
Tal vegada
moltes persones pateixen
d’un tipus d'insatisfacció
que difícilment és reversible.
Pot ser semblant
al que sent un animal
en essència salvatge
però que va néixer i viu en captiveri
i que sense saber-ho
anhela l’existir
segons la seva naturalesa indomable
però en canvi
no gosa fugir
i sortir de la seva gàbia;
íntimament sap que desconeix
tot allò de necessari
per a no sucumbir al món
que tem que sigui atroç.
Qui vam ser ahir
o abans-d'ahir
o fa un any?
O
qui vam ser des d'aquell moment
que ens va tocar néixer?
O
qui som en aquest mateix moment
jo que us escric
i tu quan em llegiràs?
O qui serem d'ara endavant
fins que arribi el precís instant
que ens toqui deixar d'existir?
En el fons
qui som sinó també
un enorme vertigen
davant d’aquest inquietant interrogant?
Hi ha persones
i de vegades potser molt properes
que poden ser terriblement copejades per la vida
molt més del que es podria esperar.
Això és així
i a partir d'aquest fet indiscutible
és pertinent una pregunta:
per què,
segons les regles del que hi ha
resulta més fàcil deixar d'estar molt content
que fer-ho de molt trist?
Hi ha ocasions,
i per un cert temps,
que alguns entre tots els éssers
saben què és el que dona sentit
a la seva existència,
o més ben dit,
d'alguna manera descobreixen
sense allò que no voldrien viure.
Hi ha ocasions,
i per algun temps de vegades molt llarg,
que l'existència és generosa
i justifica el perquè del batec del nostre cor.
La Náusea 
Deja un comentario