Quan l’Albert em va fer conèixer la publicació del seu últim llibre de poemes, Magda i Miquel, li vaig demanar que me l’enviés a casa per fer-ne lectura atenta. I ara, puc dir que som davant d’una gran petita obra literària del tot original d’aquest professor de lletres flixanco.
El títol del llibre és un dir que recull de manera concreta l’objecte literari del poeta i la seva personal i íntima oportunitat de nomenar de nou dos noms familiars -el de dos germans que no es van conèixer mai en vida- per poder des del cor parlar-ne obertament. El nom d’una nena i el d’un ancià, dos membres de la família molt estimats per l’Albert que descansen al mateix nínxol: la Magda, tieta del poeta i filla dels avis paterns, morta massa aviat amb quatre anys el 13 de febrer de 1940, i el Miquel, el pare del poeta, mort amb 83 anys el 28 de febrer de 2024, i germà petit de la nena absent. La relació afectiva entre ells és descrita en poques pàgines, però amb justa mesura i contenció poètiques que traspuen records transmutats en un present imaginat d’afecte i enyor. Com escriu el prologuista a l’inici de l’obra, el David Ruz Guiu, i un dels nets de la nissaga familiar: “aquest llibre és una elegia dialogada entre dos germans (…) que es retroben en l’eternitat”, “(…) eternament junts, esperits sense edat, abraçats com dues assutzenes en un camp del tot blanc (…)”.
He tingut la impressió com a lectora que he assistit a una escena familiar entranyable que alhora et sacseja i t’omple de serenitat. Una obra concebuda com una al·legoria del dol i construïda des de la voluntat ferma de la restauració i la comunió -valenta aposta, poeta!-. Com el tità grec Atles, l’Albert és un home fort i determinat, amb mans, cor i cap que saben carregar a les espatlles el dolor de tants anys silenciat del pare, un patiment “(…) de secrets intensos i metzinosos/ per a ell”. El Miquel va ser el segon fill nascut, rere la mort de la Magda, quan els avis n’esperaven expectants una altra nena; i ara, però, i passats els anys, “el fill, nebot i poeta” riberenc fa un homenatge a aquests germans i els escriu versos per cicatritzar ferides que fan mal. I ho fa amb una petita oda familiar en què la nena i l’ancià, retrobats en l’eternitat guaridora, es coneixen, s’abracen i es parlen -“dos gats, ara de llum pura/ són ànimes que xerren de l’amor,/ a l’altre costat de la lluna i la vida.”, “dos lluernes” que en nits estelades, tardes boniques, dies radiants s’acompanyen i juntes juguen dient-se tot el que va ser callat “(…) com un prec” -l’any 2007 l’autor ja ens introduïa al seu món íntim de nostàlgia familiar De la mà de la meua filla, una elegia de 26 poemes i un epíleg, on la iaia Magdalena, que n’era la protagonista, plora desconsolada l’absència de la seva xiqueta morta.
El diàleg inventat de Magda i Miquel, hereu de la didàctica platònica inspirada en el saber fer socràtic, respira en l’atmosfera de les inquietuds confiades i la rialla, i fent-ho, ens complau; també ho fa, però, en el plor i les pors que es confessen amb naturalitat còmplice els dos germans. Mentre els ocells duen missatges dels morts, flors i pedres segellen aquesta història ben guardada pels filaments de teranyina d’una aranya que amunt i avall entra en els nínxols -doll de màgia i llibreta del poeta-, l’aranya “(…) entremaliada, l’aranya dels fils del pensament (…).”, “una joglar filadora (…)” “(..) èbria d’inspiració” i “(…) destra en esoterismes de versos (…)”, veritable poeta que anima tanta vida estimada i patida. Per sempre i feliçment aquest relat és bressolat pel temps, en atorgar-li a través de l’escriptura sàvia una justícia poètica, la justícia de la reparació. També perquè l’afany humà d’escriure i la mateixa vida “(…) sobreviuran (…)”, si el relat “no vol parlar de la mort,/ vol parlar de l’amor”.
El fet d’assistir a aquesta escena familiar m’ha regalat pau i esperança. Aquí el lector, dut per la senzillesa dels mots i l’emotivitat fonda, crec que també se sentirà com m’he sentit en tancar el llibre: m’he vist com a part de la família del poeta enmig de pedres i fonts, xiprers i brins d’herbes tendres, làpides i estels, flors noves i nínxols del cementiri d’un poble de riu -Flix- que té cura de la mort en dies de “(…) sol viu”, vents i nits de lluna”, prometedores jornades de vida. Magda i Miquel o un passeig reconfortant que es revela tothora il·luminador entre natura -roselles, crisantems, orenetes, rosers, llimones, gats, restes florals, rossinyols, la “(…) fada aràcnida”, etc.-, vincles familiars i reflexions de qui reescriu.
La mirada i el sentiment del lector aquí no són simples espectadors, sinó subjectes interpel·lats, mentre les mans -les lletres- de l’autor pels racons del cementiri els acull: “-Perquè existeix la fe.”, “-La fe?”, “-Sí, aquest agafar-nos unes mans que no tenim.”. Mans agafades en un camí, el de la fraternitat, que transiten junts la nena absent, l’ancià ferit, el poeta conciliador i els lectors emocionats, mentre hi apareixen diversos temes universals: el misteri del fet de viure i la mort, el pas del temps i les absències presents, les relacions familiars i l’amor i la reconciliació, les ferides insalvables que cal guarir, l’escolta i la contemplació benefactores, etc. Versos afectats que ens emocionen i al mateix temps remouen la nostra vivència ben personal que tenim de la família –Magda i Miquel o el mirall ineludible de les relacions familiars, a voltes intenses i doloroses que corprenen, a voltes encalmades de comprensió amorosa que allibera patiments.
Perquè hi ha dolor en la ploma d’aquest poeta en l’estima per Magda i per Miquel. I per aquesta raó llegim poemes que neixen de la consciència. La primera pàgina de la Nota de l’autor diu: “El meu pare no es cansava mai d’explicar, que els iaios, els seus pares, quan va morir la xiqueta, van voler anar a buscar una altra nena i es van trobar un nen. I ell duia, duia el fet clavat a l’ànima. Com una fletxa constant.”. I de nou el prologuista hi escriu: “(…) en la nostra història, el gir hermenèutic és radical: la immortalitat de la nena és causada pel dolor que provoca la decepció del teu naixement. Tu no ets ella i, indefectiblement, la teva presència estarà sempre vinculada a la seva absència.”
Magda i Miquel o la humanitat sensible que pensa i aprèn en els ressorts no sempre amables de l’amor i el que s’ha viscut. És en aquest sentit, que aquesta petita gran obra ens alliçona fascinant-nos com a exemple del que és la font perenne i suggeridora del fet d’escriure, sobretot el d’escriure poesia -diu J.W. Goethe que per escriure-la, primerament ens cal creure en ella, sentir que existeix en la realitat i endins nostre, ben present perquè n’és motor veritable. Tant com dir que per comprendre i fer-nos càrrec de la vida i entendre’ns-hi, decididament ens cal apostar per l’existència de l’amor i els seus efectes benaurats. En aquesta elecció és on ens reconeixem, vius i morts, plens d’encerts i desencerts, contradiccions agredolces. Una aposta d’ímpetu pascalià i determinació ferma com els pensaments de Montaigne. Una fe i una esperança, invisibilitats significatives de realitat, poemari de “(…) poesia de tall místic,/ profunda i intangible” o “la claror d’humanitat bona”, esperit que es revela com a testimoni d’autèntica direcció de les nostres accions en aquest món.
Pel que fa a l’autor del llibre: Albert Guiu i Bagés
Albert Guiu i Bagés (Flix (Tarragona), 1972) és un professor i poeta bilingüe originari de les Terres de l’Ebre. És llicenciat en filologia hispànica i professor de llengua i literatura castellana. Compagina la docència amb les col·laboracions en diverses revistes i diaris i l’activitat literària.
Col·labora en programes de ràdio de temàtica literària. En l’àmbit literari va rebre entre d’altres, el premi de Poesia Marià Manent i el Premi Miquel Martí i Pol de poesia.
Obra
Poesia
- Els Versos de la prostituta (2004), premi de Poesia Marià Manent de Premià de Dalt (27a edició)
- De la mà de la meva filla (2007), Premi Miquel Martí i Pol de poesia,
- L’himne d’aquest matí (2008), publicat per Aeditors.
- Un pom de paraules flixanques (2010), editat per l’Ajuntament de Flix.
- Raül i Rosa (2014)
- Des del pensament dels filòsofs (2017)
- El llorer dels mots (2018)
Narrativa
- Memòries d’una oroneta de Bécquer i altres relats (2014), auto-editat.
- La gatera del temps, novel·la (Aeditors, 2009) «La primera gran novel·la d’Albert Guiu»
Pel que fa a la l’autora de la ressenya: Mercè Amat
Professora de filosofia, escriptora i poeta.
Membre de Relataires en català, del Col·lectiu d’Artistes Sants i de les associacions tarragonines: Poemes al Vent i Poetes de l’Ebre.
Coautora de llibres de Filosofia, Ciutadania i d’Ètica per a l’ESO i el Batxillerat amb l’editorial Edebé. Del llibre de poesia: «A recer de les ventades» (Xandri). Coautora del llibre artístic: «La Llum, endins escrita»(1), de l’obra solidària amb el Delta: «Llums del Delta», del llibre que parla sobre l’origen i evolució de l’única coral interreligiosa catalana: «Cants d’Esperança», i del llibre sobre la profunditat de la comunicació: «El arte de conversar».
Participà en el 16è Festival Nacional de Poesia 2016.
Rebé l’accèssit de Flor Natural als Jocs Florals de Ciutat Vella (2014).
Els seus llibres: «Poètica d’Enyor», al VI Certamen Poético de l’Associació Luz de Luna, i «L’ànima i l’avenir», al I Concurs Literari del Centre d’Estudis Humanistes Noesis, van ser finalistes.
(1) d’aquest llibre artístic es va fer una exposició a La Náusea Laboratorium de l’antiga plataforma que podeu consultar lliurement
La Náusea 
Deja un comentario