La literatura de Manuel Baixauli, una obra entesa com a progressió
Parlar d’un llibre de Baixauli només fou possible quan va publicar el primer. Perquè ja el que vingué després palesava que l’autor entén el que escriu com una obra entesa com a progressió, sempre continuada. Tanmateix, no fent evolucionar una temàtica concreta en el sentit del que entenem en literatura com a argument.
Per a cadascuna de les seves novel·les elegeix una trama conductora de la matèria narrativa, la que estira el fil cap endavant i en la novel·la tradicional l’entendríem com a argument.
En el cas de Cavall Atleta Ocell podríem dir que l’argument és la història d’una relació entre un pare, Alapont, de professió fuster, i un fill adolescent, Aristides. Els problemes educatius que planteja al pare aquesta relació en aquesta etapa de la vida del seu noi i les iniciatives que es planteja i aplica per abordar-los en són el fil conductor. Però l’autor embolcalla els arguments de totes les seves novel·les amb un reguitzell de personatges que transmigren d’un llibre a l’altre, també de sentències i reflexions filosòfiques que, amb petites variacions, es van repetint al llarg de les seves obres. I són aquests personatges, sempre poc corrents, i les seves observacions i reflexions entorn de l’argument la part més essencial.
Manuel Baixauli. Cavall Atleta Ocell
Edicions del Periscopi, 2024, 249 pàgs.
Baixauli compon amb aquest utillatge una mena de partitura musical, una fuga, variació permanent d’idees que li interessa explorar i sobre les que torna repetidament. Diria que l’argument és més aviat l’excusa per abordar la seva primera intenció: treballar sobre una manera molt concreta d’entendre l’existència humana sobre la qual vol sempre indagar més i que desplega un pensament, una filosofia de la vida i de les relacions.
A Baixauli no li interessa l’acció, sinó la reflexió. Investiga intuïcions a partir de certeses que semblen subjectivament experimentades amb l’objectiu que portin més enllà, a ell mateix i als seus lectors. Ens cal una altra manera de llegir per acostar-nos a les seves claus. La literatura té per a ell sentit si l’abordem en la seva dimensió de fondària.
És per això que els seus personatges transmigren d’un llibre a l’altre: Orofila Martí, l’arquitecta de teories experimentals de la construcció, que amb la seva arquitectura ubiqua i desaparitòria es fa present en diversos llocs i fins i tot en més d’un alhora; en Ferragut; l’autor mateix com a personatge, que es presenta com a escriptor de segon o tercer ordre, i tants d’altres… No només els personatges, també els temes transmigren de manera obsessiva: la fotografia, la pintura, els paisatges solitaris que recorren els protagonistes, el món sonor (l’arxiu d’ones i altres), les relacions entre aquests elements i els personatges i les dels personatges entre ells, De fet, hauríem de parlar de connexions, doncs es relacionen perquè connecten. Les seves criatures de ficció, suposadament secundàries, representen en la seva literatura un gran pes específic i protagonitzen moments rellevants. També en aquesta novel·la en què el tema principal sembla la relació entre un pare i un fill adolescent.
I tots aquests components, que van teixint la partitura de la fuga, constitueixen l’eix temàtic essencial: el com i el perquè de les connexions humanes. La literatura de Baixauli és filosòfica temàticament i experimental quant a la tècnica literària.
Per explorar, conèixer i donar a conèixer l’autor se serveix d’un ventall d’eines que faciliten aquesta exploració que proporciona coneixement. Però, com que el coneixement sempre és individual, Baixauli empra aquelles eines més suggeridores, les que no donen explicacions concloents i acabades. És per això que la imatge és fonamental en la seva literatura. La imatge estimula l’inconscient del subjecte observador o contemplador i li desvetlla revelacions que li havien quedat ocultes. Així la fotografia, el cinema, les obres d’art plàstic (escultura, pintura), o, fins i tot l’absència d’imatge, que també en conforma una de molt suggerent (un llenç de paret buida…), perquè la seva contemplació estimula l’inconscient, són fonamentals en la seva literatura.
La indagació cal que sigui sempre una recerca cap a l’interior del subjecte. El camí de la descoberta només té sentit si és personal. Només es pot recórrer un camí que es percep com a propi. També els diàlegs transporten aquesta idea. El que sostenen Màrius Monturiol, conferenciant sobre les temàtiques més diverses i especialitzades, i Alapont, quan aquest li demana consell per abordar els problemes de l’adolescència, Monturiol li respon:« —La solució, benvolgut, està dins seu. […]. Furgue dins de vostè, examine els seus orígens, el seu passat, qui és».
El cinema i el curtmetratge, al qual es dedicarà el fill professionalment, adquireixen un pes específic més important a Cavall Atleta Ocell. No és casualitat que Robert Bresson, director i guionista francès que s’esforçà a captar precisament allò que escapa a la mirada hi tingui un protagonisme important; és una afirmació seva la que dona títol a la novel·la: «Goig de contemplar el moviment: cavall, atleta, ocell». L’ull és també el títol d’un dels capítols.
Aquesta mateixa idea recullen les sovintejades cites, sempre hermètiques, de molt diverses celebritats de la cultura: filòsofs, escriptors, pintors, directors de cinema… Es tracta, sempre, de pensaments enigmàtics oberts a la interpretació personal, (només si són enigmàtics poden ser suggerents i interpretats subjectivament de la manera més reeixida). Baixauli sap que la inseguretat impulsa el coneixement, és per això que el suggeriment li és l’eina més preuada. Mai cap sentència expressada de manera absoluta ens pot portar més enllà, perquè no esperona la imaginació ni el curs del pensament. També el personatge de l’escultor japonès, Tsukikage Kaneko, a qui li encarreguen escultures de diversos directors de cinema, s’ha de documentar durant anys per enllestir-les. És significatiu, a més, que executi el treball de diverses escultures paral·lelament, i no que es dediqui a una de sola fins a acabar-la —el ritme de la verdadera interpretació és lent, cal deixar reposar dins d’un mateix el coneixement adquirit sobre la personalitat que es vol plasmar, cal que l’artista la faci seva.
I hi ha encara un element essencial que fins ara he esmentat sols de passada: les connexions, que també podríem denominar correspondències.
En un article anterior sobre l’escriptura de Baixauli ja em vaig referir a la sintonia entre la seva literatura i la de l’autor alemany W. G. Sebald. En una ponència sobre Sebald jo afirmava que «el nexe que la novel·la [Austerlitz] estableix entre diversos temps, espais i individus sembla aproximar-se a la interpretació que fa Walter Benjamin de la idea de les Correspondances i La vie anterieure (Fleurs du mal) de Baudelaire i citava Benjamin: “Amb les correspondències Baudelaire va voler referir-se a una experiència […] que només es pot donar en l’àmbit d’allò cúltic. […] Les correspondències són les dades del record. No són dades històriques, sinó de la prehistòria. Allò que fa grans i remarcables els dies assenyalats és la trobada amb una vida anterior”». Crec que Baixauli comparteix aquesta intuïció.
Els personatges de Baixauli es mouen per la vida empesos per aquestes correspondències i les cerquen en el seu interior subconscient sens treva. En el cas concret de la relació Alapont-Aristides —el nom d’Alapont al·ludeix etimològicament a la connexió— és una al·legoria la que ens palesa aquesta correspondència, el nexe entre pare i fill: L’artefacte que construeix el fuster per canviar el destí d’un individu, el seu fill. Una màquina que «serveix només per a ell», […]. Conté reflexos de les faccions de la seua cara, dels seus gestos, records del seu passat, ecos de la seua veu…».
Portar-lo al cinema fora una bona idea. Això sí, la persona que dirigís la pel·lícula caldria que fos un dels seus enigmàtics personatges o haver-ne fet seu un.
Altres articles d’Anna Rossell que et poden interessar
Anna Rossell
Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit-. Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya.
L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises(España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La tertulia literaria de Anna Rossell.
- https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
- http://www.annarossell.com/
- http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
- https://twitter.com/Raboliut
- https://www.instagram.com/rossellanna/
- http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
- http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol
La Náusea 
Replica a «Cavall, atleta, ocell» – Club de Lectura Cancelar la respuesta