Llegir Emília Illamola (*Argentona, 1953) és submergir-se en els replecs d’un pensament femení. La novel·lista maresmenca ha publicat un reguitzell de llibres que ja permeten parlar d’un personalíssim estil, un segell particular que podríem anomenar microinterioritat narrativa. Perquè no hi ha dubte que la interioritat és lo seu.
A tots els seus textos en prosa —Fraccions (prosa poètica,Viena Edicions, 2012), les novel·les Joc de llunes (Nova Casa Editorial, 2014), Una certa onada (Quorum Llibres, 2015), Más allá del cielo azul (Nova Casa Editorial, 2016), La lectora accidental (Quaderns de la Font del Cargol/Cossetània, 2021), amb excepció potser de Cabrils, Sao Paulo, Barcelona. Un amor pendent (Voliana Edicions, 2017), que tingué un punt de partida diferent de la resta, perquè fou un encàrrec amb un tema donat per endavant, s’hi fa extremament palès aquest segell. I encara un altre tret se suma a aquesta empremta tan seva: la ment femenina pràcticament en exclusiva com a objecte d’observació i la relació dels temes que elegeix amb la biografia de la protagonista.
Les protagonistes sempre femenines d’Illamola són criatures a la cerca de les raons que les han empès en la vida en una direcció determinada. Totes elles es demanen el perquè del seu capteniment, el perquè d’una decisió o d’una altra. De totes elles el lector coneixerà, doncs, una part de la biografia del personatge, sovint una gran part, perquè a l’autora li agrada la mirada enrere, endinsar-se en el passat vital per poder lligar els perquès, les baules que van forjant la cadena que porta a la seva criatura de ficció al moment actual en què es troba. Hom diria que els respectius projectes de vida de les figures femenines principals no poden avançar sense qüestionar-s’ho gairebé tot, sense mirar d’aclarir dubtes irresolts, que sovint no es resolen. Una característica de la prosa d’Illamola són les oracions condicionals i les preguntes i, quan el personatge apunta una resposta, la pregunta se li torna a plantejar de bell nou, de vegades només amb un petit matís diferent. Tanmateix, la dona-personatge ha d’intentar trobar explicacions, i la intenció ja li serveix, perquè fins a cert punt fa un pas endavant i assoleix una certa seguretat que abans li mancava. Aquestes pinzellades, comunes, confegeixen un caràcter de ficció que, per bé que en cadascun dels llibres té un nom diferent, ve a ser el mateix. El fet que el pensament interior de la dona-personatge ocupi la part més important de les novel·les li atorga una pes decisiu, en constitueix el focus, l’eix, i el lector que ha anat seguint regularment la producció d’Illamola acaba per familiaritzar-s’hi fins al moll de l’os. Al voltant del focus-eix l’autora hi organitza la temàtica que fa la diferència d’una novel·la a l’altra, però el focus-eix és pràcticament sempre el mateix: la soledat de la protagonista, que ella busca, propicia la seva introspecció, un monòleg interior en tots els casos molt similar. Això pot suposar un avantatge o un inconvenient. Alguns lectors es poden fer addictes al seu segell tan personal i a la dona-personatge, que sembla única, i es mantindran fidels a l’autora. Però també pot passar —no té per què, però pot succeir— que l’autora esgoti la interioritat de la dona-personatge única, si no es vol repetir.
A Illamola li abelleix el tempteig constant en el passat. Que totes les seves protagonistes hi tendeixin amb aquesta insistència i que més d’una es mogui per la zona d’Argentona fa pensar que l’autora mateixa no només hi empatitza, sinó que s’hi identifica i treu l’univers interior de la dona-personatge única de la seva pròpia experiència.
En el cas de Tornar al bosc, la Bruc Muntanyà és una escriptora que viu a Horta (Barcelona), on fa uns anys s’ha traslladat fugint del seu poble natal d’El Maresme, on ha viscut un gran desengany. La Bruc, que ja ha publicat, ara ha acabat una novel·la l’argument de la qual té a veure amb la seva biografia, sobre tot amb el grup d’amigues de la seva adolescència. L’agent editorial de la Bruc li proposa introduir-hi certs canvis substancials que en la seva opinió farien créixer les vendes i, per tant, li reportarien més guanys. Arran d’això la Bruc es planteja si li farà cas o no, i la decisió que ha de prendre serveix a Illamola per encetar la reflexió sobre autenticitat i raó comercial en la literatura.
Emília Illamola
Tornar al bosc
Font del Cargol, 2024, 204 pàgs.
La Bruc sent el neguit de no haver tancat aquella fugida del seu poble i se sent empesa a tornar-hi per cloure aquella qüestió pendent, cosa que estarà relacionada amb els canvis que acabarà per introduir en el seu llibre, però que no seran els que li proposa la representant editorial.
Illamola sap confegir els monòlegs interiors de la seva protagonista de manera que les dosis d’informació de les causes de la marxa de la Bruc cap a Barcelona vagin pas a pas enrere i no es descobreixin de bon començament ni de cop. Hi ha, doncs, un punt de tensió que manté el suspens. La Bruc ens va donant pistes, ella i el ventall d’amigues de l’adolescència, la relació amb les quals un cop al seu poble torna a recuperar a discreció. Illamola alterna els monòlegs interiors, que constitueixen els subcapítols del llibre i suggereixen entrades d’un diari personal (encara que no ho siguin), amb els diàlegs físics o per whatsapp que van sostenint les amigues (i algun amic —la figura masculina sempre està només en funció de la femenina—) entre elles i amb la Bruc. Val a dir que les converses entre les amigues es mantenen en un nivell superficial i no aporten cap profunditat sobre l’amistat, les relacions de parella o altres sentiments universals que les caracteritzen. Les descripcions sensibles de bells paisatges que acompanyen la soledat de la protagonista i en què sovint els seus ulls queden sospesos estimulen la seva introspecció i esquitxen de moments poètics la prosa d’Illamola.
El bosc del títol remet tant al bosquet físic del poble pel qual torna a passejar i passejava la Bruc en la seva infantesa com també a la metàfora que suggereix la paraula.
Altres articles d’Anna Rossell que et poden interessar
Anna Rossell
Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit-. Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya.
L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises(España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La tertulia literaria de Anna Rossell.
- https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
- http://www.annarossell.com/
- http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
- https://twitter.com/Raboliut
- https://www.instagram.com/rossellanna/
- http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
- http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol
Anna Rossell col·labora amb La Nàusea des de fa més d’una dècada, podeu gaudir de molts dels seus articles a l’antiga plataforma.
La Náusea 
Deja un comentario