Tornar a casa té sempre un sentit cabdal. En molts casos fins i tot existencial, perquè la casa on hem crescut és allà on ens hem fet com a persones, on hem estimat i patit. On hem viscut amor i desamor.
I és justament per això que tornar-hi és necessari per reviure, per assimilar situacions doloroses o no acabades de comprendre que ens segueixen fent mal, moments que cal pair per tancar ferides i renéixer de les cendres quan ja haurem pogut cremar records feixucs.
Casa nostra és l’escenari que evocarà el món de la infantesa i de l’adolescència; conté els objectes i les fotografies, allò que ajuda al retrobament i a la reconstrucció de l’ànima, a fer el dol quan cal.
Aquest és el marc al qual recorre la protagonista d’aquesta novel·la per a refer-se. La Maria torna a la casa familiar del seu poble amb una pesada motxilla a l’esquena en el sentit més concret i figurat de l’expressió. Acaba de sortir de l’hospital amb el seu nadó i obre una porta on el món de què s’havia allunyat fa temps per voluntat pròpia li torna a caure a sobre. Però ara ella és conscient que és allà on li cal ser. Està exhausta i perduda, res sembla que li sosté la vida. I allà passa mesos enclaustrada, gairebé sense menjar, amb les persianes abaixades i sense sortir ni contactar amb ningú, si no és per encarregar per internet alguna cosa per a menjar. És en aquesta completa soledat on es desenvolupa l’acció, que consisteix en la reconstrucció en retrospectiva de la història de la seva família a partir dels records que li evoquen els objectes, els retrats de les parets, les fotografies i una llibreta de notes de la seva mare, sovint dirigides a la filla.
El lector farà el mateix recorregut enrere que la Maria, que manté un constant monòleg interior amb ella mateixa, amb la mare i amb l’àvia; la línia femenina és la flama que la sosté. Un recorregut psicològicament necessari per a la protagonista.
Montse Albets deixa anar petites dosis d’informació per anar desvetllant poc a poc i de manera indirecta, des del present cap al passat, les causes de la mort de la mare, Teresa, quan Maria encara era petita. Des del seu pensament i el seu record de la infantesa coneixerem la història de la mare i l’atmosfera de la família a la casa, així com la relació entre els seus avis i d’aquests amb ella.
Edicions del Periscopi, 2024, 203 pàgs.
Tanmateix, paral·lelament també sabrem de la vida a l’exterior, en un poblet on les famílies i les cases de les famílies tenen un nom que es transmet d’una generació a l’altra: Ca la Viuda (la de la família de Maria), Cal Peix, Ca la Puri, Cal Piteu, Can Rediviu. I al seu voltant l’autora dona vida a un reguitzell de personatges que recreen l’ambient d’una petita societat humana amb les seves virtuts i els seus defectes. Les converses i el morbós comaratge a la perruqueria o a la cua de la carnisseria, que poden desencadenar tragèdies sobre gent del poble —sabem el mal que poden fer les murmuracions—, però també els gestos de bondat de qui, sent conscient de la desgràcia d’altri —en un poble tot se sap o es coneix per indicis que capta qui hi està atent—, li proporciona l’escalf en els moments més necessaris.
L’autora s’endinsa en el pregon dolor de la seva protagonista i ens fa entreveure aquesta ambivalència de l’ànima humana, sobre tot en els personatges secundaris més desenvolupats, la Cristineta i en Manel. La tendresa, el caliu i l’afecte es palesen com els ingredients sense els quals la vida no se sosté.
Tècnicament Montse Albets alterna els monòlegs interiors de la Maria en primera persona (en lletra cursiva) amb la veu narradora omniscient i els diàlegs de la gent del poble (en lletra rodona). També se serveix directament de la tecnologia, com trucades de mòbil, correus electrònics o consultes a internet per substituir en alguns moments ocasionals la veu narradora omniscient i transmetre al lector detalls de la vida de la Maria, una estratègia que li evita trencar el monòleg interior del personatge principal.
Només terra Només pluja Només fang és la primera novel·la de Montse Albets. Segurament no serà l’última. Així ho esperem, perquè de literatura en sap i d’escriure, també.
Altres articles d’Anna Rossell que et poden interessar
Anna Rossell
Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit-. Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya.
L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises(España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La tertulia literaria de Anna Rossell.
- https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
- http://www.annarossell.com/
- http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
- https://twitter.com/Raboliut
- https://www.instagram.com/rossellanna/
- http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
- http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol
Anna Rossell col·labora amb La Nàusea des de fa més d’una dècada, podeu gaudir de molts dels seus articles a l’antiga plataforma.
La Náusea 
Deja un comentario