Una descoberta, aquesta autora francesa, que explora un gènere basat essencialment en l’autobiografia. La reflexió sobre l’escriptura autobiogràfica és un camp vast i explorat des de diverses òptiques, des de la literatura de ficció basada en la vida pròpia fins els assajos que versen sobre l’autobiografia mateixa o l’escriptura del diari personal.
Catalogar com a novel·la la majoria de les obres que Annie Ernaux (Lillebonne, França, 1940) ha escrit després d’abandonar els seus primers passos com a ortodoxa escriptora de ficció no sembla correspondre’s amb el gènere que ella conrea des de fa temps. Més escaient és referir-nos a ella com a escriptora autobiogràfica, per bé que el que escriu tampoc és una autobiografia. Perquè el que Ernaux fa és desplegar en forma d’escriptura, en un exercici de memòria, els episodis més flagrants i colpidors de la seva vida, en diverses narracions.
El seu darrer llibre, Mémoire de fille (Gallimard, 2016), traduït a l’espanyol pel segell Cabaret Voltaire el mateix any, en versió de Lydia Vázquez Jiménez i amb el títol Memoria de chica , ara publicat en català per Angle Editorial, és un text paradigmàtic per introduir-se en aquesta peculiar i suggestiva forma d’escriptura.
Annie Ernaux
Memòria de noia
Traducció de Valèria Gaillard
Angle Editorial, 2020, 156 pp.
I per bé que l’autora es planteja la pregunta sobre l’objectiu que persegueix el fet de posar sobre paper amb la intenció de publicació una part més que significativa de la seva vida, la incògnita no s’acaba de resoldre mai del tot amb una resposta clara i contundent. Llegim que té
«Una sospita: qui sap si no he volgut, obscurament, desplegar aquest moment de la meva vida per experimentar els límits de l’escriptura, empènyer al límit l’estira-i-arronsa amb el real […]. Potser també posar en joc la figura d’escriptora que em retornen […], denunciar una impostura del tipus ‘no soc la que us penseu’»
Annie Ernaux
Quan parlem d’autobiografia o de diari personal ens demanem fins a quin punt podem donar per fet que el text sigui absolutament sincer per part de l’autor o autora (sempre ens queda el dubte sobre la intenció més o menys conscient de presentar-se de manera agradosa —també als propis ulls—, encara que no hi hagi d’antuvi voluntat de publicació). Tanmateix el text d’Ernaux sembla escrit amb una sinceritat i una autenticitat esfereïdores. No tindria sentit no escriure amb honradesa quan un dels objectius que sospesa és deslliurar-se d’un «jo» que vol deixar per sempre enrere, del qual s’avergonyeix, amb el qual no vol identificar el «jo» del moment actual en què escriu, que considera un altre.
En el decurs de la lectura i tenint en compte els fets narrats —que arranquen amb uns esdeveniments entre vergonyosos i d’enorgulliment en el moment que ella els viu—, relacionats amb la seva primera experiència sexual l’estiu del 1958 i que acaben el 1963, quan ella és estudiant de Lletres a la universitat de Rouen, ens sembla arribar a la conclusió que el primer objectiu de l’autora és recuperar per a ella mateixa una memòria que li ha deixat una empremta abjecte, que l’ha seguit acompanyant massa anys i que té l’esperança de superar amb l’escriptura. I, si llegim amb atenció, sembla que ho aconsegueix. Perquè des que comença el relat fins que el clou, la seguretat de l’autora i el sentiment d’autoafirmació i d’identificació amb el seu darrer «jo» semblen anar-se consolidant gradualment. L’autora considera la memòria com una forma de coneixement. El que sembla perseguir és reubicar la memòria.
La presència de Charlotte Delbo en les visites que ret a les seves companyes de calvari es fa notar poc; conscientment, ella es manté discretament en segon terme i deixa parlar en primera persona les distintes veus en capítols successius. Delbo es manifesta al primer capítol, La tornada, i en els poemes que intercala entre cadascuna de les veus. Gilberte, Mado, Poupette, Marie-Louise, Ida, Denise, Gaby, Louise, Marceline i Françoise narraran, a més dels dos testimonis masculins esmentats d’en Loulou i d’en Jacques, la seva penosa trajectòria des que van emprendre el camí de tornada fins el moment actual, mitjans dels anys seixanta del segle passat. Però, de fet, elles s’han quedat «allà». En el seu discurs és recurrent l’esment de les que van morir «allà», una presència omnipresent en la vida de totes elles: Viva, Mounette, Claudine, Dédée… De les dues-centes trenta dones del comboi de deportades en sobreviuen quaranta-nou.
La temàtica narrativa que tracta és senzilla i freqüent en literatura: la vida d’una noia en els anys més crucials, des la seva primera experiència de llibertat als divuit, que li proporciona també la sexual, fins que comença a encarrilar el seu futur com a dona jove, més segura de si mateixa. Això l’emparentaria, en el camp de la ficció, amb moltes novel·les juvenils o amb les novel·les d’aprenentatge. El que fa especial el relat és el com, la seva qualitat autobiogràfica, que equival a una confessió, a un alliberament. I el que li dona un valor afegit impagable és la possibilitat que ofereix al lector de reflexionar sobre l’escriptura autobiogràfica, malgrat aquest no sigui, al menys no en primera línia, el tema (conscient) del relat.
Ernaux escriu el que llegim l’any 2003, amb una distància de quaranta-cinc anys en relació a aquell estiu del 1958, en què arranca la seva història quan passarà les vacances fent de monitora en unes colònies infantils. I escriu manifestant inseguretat quant a la seva intenció. No l’abandonaran les preguntes, que esquitxen el text i l’acompanyen constantment a mesura que es desenvolupa. De vegades afirma directament que la memòria li falla, però manifestacions indirectes d’incertesa són recurrents: les expressions com «segurament», «potser», «em pregunto si», «[…] el que avui em semblen els primers senyals del que esdevindré després —o crec haver esdevingut», donen a entendre la seva honradesa i el sentiment d’impossibilitat de prendre la necessària distància dels fets per referir-los amb perspectiva. Les seves eines: la memòria, que ella provoca contemplant fotografies i rellegint cartes i anotacions fetes en aquella època en llibretes.
Ella, filla única, nascuda en el si d’una família catòlica de botiguers (el pare provinent de pagesos), va passar la seva infantesa a Yvetot, petita població de l’alta Normandia. L’ambient catòlic que la va acompanyar des de nena, a la família i a l’escola, així com el fort control a què estava sotmesa per part dels pares, probablement van conrear en la jove un desig de llibertat que va marcar fortament la seva primera experiència sexual i els sentiments antagònics que aquesta experiència li va desencadenar. Malgrat tot, Ernaux no fa cap hipòtesi en aquest sentit, senzillament descriu l’ambient de catolicitat que ella coneixia, contraposant-lo fortament amb el dels «altres». La diferenciació «jo» vs. «altres» constitueix un leitmotiv que fa palès el seu sentiment d’aïllament i de raresa en relació amb la resta de monitors i el fort desig, sovint expressat, de pertinença al grup, del qual se sent sempre exclosa.
Els plantejaments que es fa a si mateixa l’autora relatius a les seves intencions, al funcionament de la memòria, a la seva percepció de diversos «jo», en funció de l’etapa vital en què es troba… serveixen al lector per fer-se preguntes essencials sobre l’objectivitat, la veritat, la parcialitat de la memòria, la capacitat per a l’autopercepció, la funció de l’escriptura, els límits entre gèneres literaris…
Formalment el relat està escrit en primera i en tercera persona; Ernaux empra la tercera per guanyar distància entre el «jo» actual i el «jo» de l’estiu del 58 sobre el que escriu. El registre lingüístic és jovenívol i reflecteix el llenguatge fresc i desimbolt de la noia d’aquells anys. De tant en tant empra estilísticament el llistat per fer relació de records o d’objectes, cosa que transmet la sensació d’espontaneïtat, com si l’autora hagués traslladat literalment les anotacions de les seves llibretes de noia d’aquell temps a la narració del text.
L’autora va rebre el premi Renaudot (1984) per La Place i el Formentor de les Lletres (2019) pel conjunt de la seva obra, gran part de la qual ha estat traduïda a l’espanyol.
Una lectura recomanable.
Altres articles d’Anna Rossell que et poden interessar
Anna Rossell
Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit-. Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya.
L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises(España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La tertulia literaria de Anna Rossell.
- https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
- http://www.annarossell.com/
- http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
- https://twitter.com/Raboliut
- https://www.instagram.com/rossellanna/
- http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
- http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol
Anna Rossell col·labora amb La Nàusea des de fa més d’una dècada, podeu gaudir de molts dels seus articles a l’antiga plataforma.
La Náusea 
Deja un comentario