Tota traducció implica una transposició a un món diferent. Cada llengua és el mirall que reflecteix un univers, una cultura concreta. D’aquí que la tan coneguda afirmació traduttore,
traditore sigui encertada. Perquè la traïció és inherent a la traducció. Per bona que sigui, mai transmet exactament les connotacions, les associacions, el ritme, la musicalitat, no pot… La traducció literària, la de la bona literatura, incrementa encara més la dificultat per la riquesa del seu lèxic i pel fet que les tècniques literàries de la poesia adopten formes que no es corresponen ni amb el lèxic ni amb la sintaxi habitual del llenguatge quotidià. Tanmateix, quan parlem de poesia tota aquesta complexitat es multiplica exponencialment. En aquest sentit crec que Joan Margarit tenia raó quan afirmava que la poesia no és un gènere literari. En tot cas, pertany a una dimensió diferent, perquè, per definició, la poesia permet trencar amb les regles habituals del llenguatge amb molta més llibertat que cap altre forma de literatura.
No cal, doncs, afegir que la poesia admet un grau encara més diversificat i també més o menys dificultós de llenguatge personal segons el poeta o la poeta. Em costa imaginar un poeta que sigui un exemple més extrem que Paul Celan. I justament aquí rau el seu mestratge. Tanmateix, Arnau Pons obra el gran miracle: ens lliura el Celan més genuí possible en versió catalana. I dir això, tractant-se de Paul Celan, és un miracle ingent.
Cal ser molt agosarat o/i un filòleg i traductor extraordinari per accedir a traduir els seus poemes. Arnau Pons ho fa i, veient la seva perseverança en la traducció de l’autor —ha traduït quatre poemaris de Paul Celan de la mà de LaBreu Edicions i seguirà fins completar l’obra poética— no cal dir que li és un repte amb majúscules, que assumeix amb totes les conseqüències. I les conseqüències van molt més enllà de traduir el text. Perquè la bona traducció de Celan només es pot abordar si abans s’ha fet una molt bona feina de recerca sobre la persona i el conjunt de l’obra de l’autor. En Celan, vida i obra formen un tot indestriable. Arnau Pons ha estudiat la seva biografia i la seva obra poètica amb devoció. La seva traducció destil·la profunda coneixença del poeta, cada decisió que pren és conscienciosa, acurada i sospesada en relació a aquest seu pregon coneixement o també —en el cas que al seu entendre la versió catalana exigeix diferències de l’original— a raons formals més adients a la versificació en llengua catalana. No hi ha dubte que la seva traducció és depuradíssima i exquisida.
Jean Bollack, filòsof francès estudiós del sentit i de la lectura de textos críptics, que dedicà vint anys a l’estudi de l’obra de Celan, interpreta el Ningú del títol La Rosa de Ningú com la figura del poeta que remet a l’anihilació de tants éssers anorreats en els camps d’extermini nazis. Celan crea en clau molt personal, però no inintel·ligible, un llenguatge que remet precisament a la vida. Ell negà amb determinació que la seva lírica fos abstracta. Ben al contrari, el poeta crea un llenguatge propi, plurivalent i plurisignificatiu (polisèmic), que s’alimenta a si mateix i pretén retornar l’existència i la força vital a tants éssers aniquilats. És absolutament significatiu que el llibre vagi dedicat al poeta rus jueu-polonès Óssip Mandelstam, víctima de la repressió stalinista dels anys trenta del segle passat. Com informa Pons als impagables comentaris que acompanyen el volum (pàgs. 183-373), Celan escriu el nom amb dues m, Mandelstamm, i no amb una de sola, com correspondria a la transcripció russa, per recuperar la paraula alemanya Stamm, que significa tronc, nissaga, per donar fe de l’ascendència jueva de l’escriptor rus. D’altra banda Mandel, en alemany ametlla, el conreu de la qual prové de Pèrsia, Síria i Palestina, té un potencial simbòlic essencial tant a la Bíblia com a la mitologia grega. Amb ell com a representant, Celan retorna la veu i la vida a tants éssers silenciats. I ho fa de manera esplendorosa, fent-los reproduir-se en ramificacions infinites: «[…] // Denn es blühte der Mandelbaum. / Mandelbaum, Bandelbaum. // Mandeltraum, Trandelmaum. / Und auch der Machandelbaum. / Chandelbaum. // […].» (EINE GAUNER- UND GANOVENWEISE GESUNGEN ZU PARIS EMPRÉS PONTOISE VON PAUL CELAN AUS CZERNOWITZ BEI SADAGORA), traduït per Pons: «[…] // Perquè ha florit l’ametller. Mandelbaum, Bandelmaun. Ametller, alletmar. // Mandeltraum, Trandelmaum / Somni d’ametlla, hi som de vetlla. / També les candeleres i tambe el ginebró. / Machandelbaum. Candelarbre, candelobre. Chandelbaum // […]. (UNA TONADA DE LLADRES I LLAGOTERS CANTADA A PARIS EMPRÈS PONTOISE, PER PAUL CELAN DE CARNAUTI, A PROP DE SADAGORA).
Paul Celan
La rosa de ningú
Traducció i comentaris d’Arnau Pons
LaBreu Edicions, 2025, 373 pàgs.
Amb la dedicatòria al poeta rus com a introducció, Celan fa avinent, per endavant, un mode d’entendre el llenguatge poètic, que es nodreix del símbol, de l’associació òptica de la paraula escrita o de les connotacions sonores del mot pronunciat (connotacions etimològiques i/o fonètiques). Celan crea un món associatiu propi que remet a la mitologia jueva i bíblica i, més enllà d’aquesta, a la universal. Yoko Tawada, escriptora i assajista japonesa, gran admiradora i estudiosa de Paul Celan, al seu assaig intitulat Das Tor des Übersetzers oder Paul Celan liest Japanisch (El llindar del traductor o Paul Celan llegeix japonès), basat sobre tot en els llibres de Celan Von Schwelle zu Schwelle (De llindar en llindar) i Die Niemandsrose (La Rosa de Ningú), fa al·lusió a aquests universals quan reflexiona sobre la traducció i la possibilitat de traduir el que sembla intraduïble. Fent referència a l’ideograma deixa constància de la seva estupefacció en descobrir que Celan pot ser traduït al japonès precisament (malgrat semblar una paradoxa) perquè escriu per impactar i connotar a través de la imatge òptica de la paraula. En aquest sentit parla de traductor òptic
La intenció universalitzadora del llenguatge poètic de Celan es fa palès en un gran ventall de peculiaritats: la importància del símbol, la polisèmia (que en ocasions transmigra d’una llengua a una altra, per exemple quan escriu: «BEI WEIN UND VERLORENHEIT, bei beider Neige // ich ritt durch den Schnee1, hörst du, / ich ritt Gott in die Ferne – die Nähe, er sang, / es war / unser letzer Ritt über / die Menschen-Hürden. // […]», que juga amb l’associació Neige, que en francès significa neu, però en alemany pòsit, residu, i Schnee, neu en alemany, un joc que és del tot impossible recollir en la traducció: «AMB PERDUDESA I VI, amb / tots dos pòsits: // vaig cavalcar solcant la neu, em sents?, / vaig cavalcar Déu fins allà lluny – fins aquí prop ell cantava, / va ser / la nostra darrera cavalcada saltant / obstacles d’homes. // […]». També ho és l’ús de paraules en llengües estrangeres (a La Rosa de Ningú en comptem vuit) i fins i tot la utilització dels punts suspensius, el nombre dels quals no és arbitrari ni convencional, sinó que és diferent segons el poema i fa referència a una volguda quantitat de mots, que hi són elíptics, la interpretació dels quals el subjecte poètic deixa obert al lector, segons pugui suggerir-li el context: Über aller dieser deiner / Trauer: kein / zweiter Himmel. // . . . . . . . . . . // An einen Mund, / dem es ein Tausendwort war, / verlor – / verlor ich ein Wort, / das mir verblieben war: / Schwester. // […].» (DIE SCHLEUSE); Damunt de tot aquest teu / endolament: cap / segon cel. // . . . . . . . . . . // […]. «Per una boca, / per a la qual era un mot de mil cares, / he perdut – / he perdut un mot / que m’havia quedat i ella m’ha pres: germana. // […]» (LA RESCLOSA). La voluntat d’emprar un llenguatge simbòlic-universal es manifesta també en el freqüent ús que fa del lèxic de la natura, especialment de la botànica, sobre tot en els títols dels poemes: Radix, Matrix; Mandorla; Dioic…
1 La negreta és de l’autora de l’article-ressenya
La Rosa de Ningú (1963 en l’edició original) és el quart dels vuit llibres de poemes que Celan publicà. El llibre està amarat del dolor i dels horrors d’Auschwitz sense esmentar-los mai directament; ans al contrari, en cada vers hi traspua la voluntat de retornar a les víctimes la vida i recobrar per a ells i per al món la seva història ancestral, que el nacionalsocialisme volgué liquidar. És una obra de creació que se serveix de la història de la creació de l’Antic Testament. De registre formal molt variat, conté estrofes rimades que recorden la cançó de gesta i altres sense rima que s’acosten al psalm. I la traducció s’esforça al màxim per a respectar-ho.
És, precisament, un dels versos del poema PSALM el que Celan escull per presentar el seu llibre: «Niemand knetet uns wieder aus Erde und Lehm, / niemand bespricht unsern Staub. / Niemand. // Gelobt seist du, Niemand. / Dir Zulieb wollen / wir blühn. / Dir / entgegen. // Ein Nichts / waren wir, sind wir, werden / wir bleiben, blühend: / die Nichts-, die / Niemandsrose. // […]», que la versió catalana recull així: «Ningú ens pasta de nou de terra i fang, / ningú conjura la nostra pols. / Ningú. // Lloat sies tu, Ningú. / Per amor de tu volem / florir. / Al teu / encontre. // Un no-res / fórem, som, serem / encara, en flor: / la de no-res, la / Rosa de Ningú. // […]».
Sempre és un encert publicar poesia en edició bilingüe, no només perquè permet la comparança als lectors que poden seguir la lectura amb les dues llengües, sinó perquè també dona pistes essencials als que només entenen la llengua d’arribada.
Cal felicitar l’editorial per la publicació de l’obra completa de Celan i de fer-ho amb un traductor que aborda la seva tasca amb una seriositat filològica de calat. La versió catalana de la traducció de Celan no s’esgota ni molt menys en la traducció; és un pregon estudi filològic del poeta romanès d’expressió alemanya que en l’ingent i exquisit paralipómena que ens lliura fa possible l’accés a un poeta difícil, però essencial.
Paul Celan (*Txernivtsí , 1920, aleshores Romania , actualment Ucraïna , + París, 1970) va viure els trasbalsos dels pitjors anys del segle passat a Europa: el 1941, per la seva condició de jueva, la família fou deportada al gueto local. Des d’allà els seus pares foren deportats a un camp d’extermini on el pare morí de tifus i la mare d’un tret. Del 1942 al 1943 fou retingut en camps de treball. Quan el règim comunista s’instal·là a Romania, Celan fugí a Viena.
Altres articles d’Anna Rossell que et poden interessar
Anna Rossell
Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit-. Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya.
L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises(España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La tertulia literaria de Anna Rossell.
- https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
- http://www.annarossell.com/
- http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
- https://twitter.com/Raboliut
- https://www.instagram.com/rossellanna/
- http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
- http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol
Anna Rossell col·labora amb La Nàusea des de fa més d’una dècada, podeu gaudir de molts dels seus articles a l’antiga plataforma.
La Náusea 
Deja un comentario