Mirar endins per confirmar certeses, per evocar moments viscuts que han propiciat sentiments que ens han deixat petjada feliç o dolorosa, dubtes, empremtes no acabades de resoldre… És per això que tornem a convocar el passat. La introspecció ens és una eina; la remembrança, també. Remoure l’interior de si mateix pot resultar atziac, però l’aflicció pot remeiar, si més no, pot assuavir el dolor o, si no ho fa, és, malgrat tot, un intent.
Mireia Farriol escriu a la «Nota de l’autora», que precedeix el seu llibre: «Aquest poemari neix bàsicament de la necessitat d’introspecció pel camí en què transita la vida en solitud». Converses amb la lluna de l’armari és aquest tempteig, una exigència que se li imposa a l’autora amb l’esperança que aquest exercici li sigui beneficiós. És un acte valent, perquè es disposa a endinsar-se en una sendera ignota. Ella es serveix del llenguatge poètic, ben segur el més adequat per explorar el seu interior i cercar-ne el nucli, per remoure el subconscient que l’agullona. Ja ho feia en altres llibres de poemes publicats abans, a Nua (2021), per exemple, on també assajava d’aconseguir una mirada transparent envers un jo, que vol sense cap revestiment.
Mireia Farriol
Converses amb la lluna de l’armari
Ònix Poesia, 2025, 147 pàgs.
El títol d’ara ja ens diu com ho farà: ho farà conversant amb la lluna de l’armari. L’armari no és qualsevol; és el de casa seva, la que habita en solitud, una casa que conté la seva història, on cada objecte la remet a la remembrança. El mirall, símbol riquíssim d’ancestral tradició, impregna tot el llibre amb una insistència extraordinària. La casa n’està plena. Ella s’hi posa al davant i el que l’espill li retorna ho vessa en forma de poema. La seva única companyia és aquesta imatge retornada, aquella amb la qual conversa: «A casa en tenim uns quants repartits / pels racons, ens acaronen a l’altra banda, […] / N’hi ha al passadís, a la banyera, / al costat del llit, al saló-menjador, / dins l’armari, dins la bossa per mirar-nos / pel carrer. […]» (Miralls)
Tanmateix, la veu poètica no es vol enganyar; el que veu és un desdoblament: son dues veus que parlen: «Som dues en una, / dues imatges especulars. / Jo soc tu i tu ets jo, duet simètric / que es separa en instants fetillers / si pensem descompartides / quan ens punxa el subconscient / fora del seu refugi / […]» (Duplicitat).
La imatge, reflectida, li afila la consciència, del passat i del present, com quan li retorna un cos anyívol, demacrat pel temps i rebla la consciència de la solitud del jo poètic: «[…] / Després enfilada / a la cadira, em despullo / per veure’m la pell groguenca / penjada d’un filat imaginari / entre dues agulles d’estendre. / Mai tornaràs / a ser estimada. MAI» (Enfilada). Una visió del cos que la transporta al sentiment de la mort: «Quan no hi siguis, / el jo-tu no podrà respirar, / l’alè no lliscarà mirall avall / […]» (Verb Être).
L’insistent retorn al passat palesa la necessitat de companyia del jo poètic, alhora que també la voluntat de trobar respostes a incògnites mai resoltes: «[…] // Cap contesta / les preguntes mortes / a la profunditat de l’inconscient» (Estoig).
El llibre traspua sobre tot l’aflicció de la solitud, una vida on rutina i decandiment impregnen fins i tot les breus sortides pels carrers del barri: «Paper imprès de notícies falses / implorant odi i malastrugança / que pesen dins la bossa del pa. // Poc en llegiràs quan entris / a casa i miris els coloms / que ja no són missatgers. / […] / La vida passant a quarts de tres» (Els diumenges el diari al quiosc).
La solitud no la remeien els miralls ni cap passejada pels records, per bé que el subjecte poètic cerqui en ells consol o inspiració per escriure alguna cosa que li plagui. Ni l’evocació de records passats ni els miralls li són conhort ni bàlsam. Per tota companyia el seu propi reflex: «[…] // Estem soles, ens descobrim / enyorades sense esma davant del mirall. / NUES» (De cop i volta). I encara: «Un dilluns després d’un diumenge / avorrit vas decidir ordenar fotografies. / Van ser molts minuts passant la vida / per l’espill abans de fer el viatge a Ítaca. / […] // Un infern en blanc i negre. / […] / Un malson esborronat / en amargues fotografies». (Viatge). O bé: «Sempre has volgut escriure, / però no és fàcil si no pares de mirar / la lluna de marc daurat de l’armari. / […] / Les muses no visiten la lluna / de l’armari i tu no pots escriure / cap paraula que, a les nits / es transformi en versos estimats» (La lluna de l’armari).
Tot remet a la soledat, a la percepció que la veu poètica té de si mateixa com d’una ombra, de quelcom destinat a desaparèixer imminentment, també en aquest altre poema: «[…] // Ets la nafra del temps que mor / i espera cremar el repòs de l’aigua / cendrosa de l’espill profund / sense saber com fer-ho» (Oblit).
Al llibre ressona, com un eco, Josefina Maymó i Puig al llibre Buidar la casa dels pares (2024), on aquesta es confronta amb el passat, la infantesa viscuda envoltada de l’ambient familiar, a través dels objectes de la casa. Farriol la cita al capítol 6 del seu llibre. Però si a Maymó els objectes la retrotrauen a un món de què ella va gaudir, on es sentia protegida, si Maymó es recrea en els objectes, fent-los viure i reviure ella mateixa en companyia d’éssers estimats, a Farriol no li retornen escalfor: «[…] / ja no cal taula braser, / ni cistell de carbó, / rampoines del passat, / imatges perdudes d’un entorn /extingit, natura morta» (Braser). El recorregut pels objectes de la casa segueix fent evident l’amargor i un pregon sentiment de nihilisme: «[…] // Res per emprovar en aquest mirall, / ni tan sols la faldilla que cuses quan estem / juntes i despullades» (Didal). I encara «[…] / Has tornat al passat sense / cap compromís acceptable. / […] / aquests dies de converses estèrils. / Imatges que són una absoluta / il·lusió al no-res» (Retorn).
Formalment Farriol es mou entre el vers blanc i el lliure, la majoria dels seus poemes palesen un sentit interioritzat del ritme que amara de melangia la temàtica, que la reclama, i atorga llanguiment plàcid a la lectura.
El llibre s’obre amb una «Nota de l’autora» i es clou amb un acurat epíleg de l’escriptor Josep Cuello Subirana.
Mireia Farriol (*Barcelona, 1943), és doctora en bioquímica i poeta. Autora de molts llibres de poesia, ha obtingut diversos premis literaris.
Altres articles d’Anna Rossell que et poden interessar
Anna Rossell
Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit-. Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya.
L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises(España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La tertulia literaria de Anna Rossell.
- https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
- http://www.annarossell.com/
- http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
- https://twitter.com/Raboliut
- https://www.instagram.com/rossellanna/
- http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
- http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol
Anna Rossell col·labora amb La Nàusea des de fa més d’una dècada, podeu gaudir de molts dels seus articles a l’antiga plataforma.
La Náusea 
Deja un comentario