Ja fa temps que el diari o dietari ha deixat de tenir la funció utilitària que recollia anotacions datades per deixar constància de la marxa d’un negoci familiar o dades privades rellevants de les quals l’autor volia guardar-ne memòria personal. Enric Iborra al seu article crític Sobre el diari com a gènere literari: una forma moderna d’escriptura (2) —https://laserpblanca.blogspot.com/2020/05/sobre-el-diari-com-genere-literari-una.html— fa referència a Els dietaris i els assaigs, un dels textos del seu pare, Josep Iborra, recollits en L’estupor (pàgines 196-198), qui reflexiona sobre el gènere, fa un recorregut històric de la seva evolució i situa els primers origens de la seva transició de finalitat utilitària a gènere literari emparentat amb l’assaig ja en els Essais de Montaigne. I, per bé que com a gènere literari arrancà amb força a partir del segle XVIII, es desenvolupà sobre tot el XIX i el XX. Citant el seu pare, Enric Iborra escriu: «[…] en tot cas, es podria dir que l’assaig és l’especulació d’un subjecte molt marcat a propòsit de qualsevol tema. El diari, en canvi, és més proteic, més multiforme i multitemàtic, perquè, amb dubtes o sense, hi trobem un seguit de textos, generalment curts, que formulen les experiències personals i circumstancials de l’escriptor en relació al que viu, sent, pensa, recorda i observa, dia a dia o amb intervals més o menys grans en el temps. Que pot incloure notes especulatives, notes assagístiques, és evident. Quan aquestes dominen en un llibre, ja no es pot parlar pròpiament de “dietari”. El subjecte que escriu deixa de ser protagonista del llibre, s’eclipsa, no circula ja per la seua anècdota personal. Deixa de narrar-se, de sentir-se, de pensar-se».
El diccionari defineix diari com un «llibre, registre, on s’apunten dia per dia els fets esdevinguts», mentre que dietari seria el «llibre en què algú escriu observacions i reflexions dia rere dia». Tot i això els límits entre aquests dos pols es fan difícils de mantenir. Tampoc cal, quan les observacions i reflexions les provoquen els fets diaris esdevinguts. És per aquest motiu que l’autor d’Un curs al Raval utilitza sovint di(et)ari per referir-se a l’escriptura del seu.
A Un curs al Raval s’hi fusionen clarament els dos pols: el llibre conté fets personals de la vida quotidiana de l’autor, però també s’esplaia en reflexions sobre lectures, fonamentalment del mateix gènere que ell practica o sobre qüestions culturals universals de diversa índole. Per subratllar-ne la diferència aquestes darreres les denomina Lliçons. Tanmateix, l’autor no manté aquesta distinció en compartiments estancs: les seves anotacions del dia a dia donen peu a l’aguda observació i a la reflexió.
Xavier Jové Massana
Un curs al Raval
Diari d’un doctorand provincià
Pròleg de Mònica Miró Vinaixa
Editorial Trípode, 2025, 554 pàgs.
El temps en què el doctorand provincià es trasllada dels seus llocs d’infantesa i primera joventut tarragonina a la Ciutat Comtal per viure al Raval de Barcelona és el curs acadèmic 2009-2010. Serà quan ell es proposa acabar la seva tesi doctoral mentre treballa al Centre de Formació d’Adults Fondo, de Santa Coloma de Gramenet. Malgrat això el treball de doctorat no és el protagonista del llibre, que, segons l’autor mateix ens diu, sosté la tesi que «algunes influències i formes culturals de la República de Weimar van tenir un paper destacat en la configuració i l’eclosió del moviment editorial d’avançada, i que la recepció allí d’autors en llengua alemanya constitueix un episodi d’història cultural més ric del que fins ara havia estat posat de manifest». Jové (*Bell-lloc d’Urgell, 1962), llicenciat en filologia anglogermànica, desenvolupa la seva recerca a partir de l’estudi de las revistes Post-Guerra (1927-28) i Nueva España (1930-31), confrontant-les amb les contemporànies Revista de Occidente i Gaceta Literaria. I per bé que l’estudi i la redacció final de la tesi siguin el motiu oficial del seu trasllat a Barcelona, el seu di(et)ari no ens parla del contingut de la seva recerca. Són les seves impressions sobre un vastíssim panorama temàtic, sempre de fondària, relacionat amb Barcelona el que confegeix el gruix del llibre.
Jové, forà nouvingut, mira, observa i veu amb ulls escrutadors i encuriosits la ciutat, sobre tot el Raval, on l’autor s’instal·la, un barri que, per la seva ubicació cèntrica i les seves característiques de veïnatge immigrant i multiètnic i turístic, proporciona un inesgotable camp de reflexió al tarannà inquiet i cavil·lador de Jové. Ell, home molt llegit i inquiet, de vasta cultura, ens permet, doncs, participar de les seves apreciacions i del seu pregon saber.
El fet d’escriure en primera persona propicia l’empatia amb l’autor, que narra des del bon coneixement de tot el que ens parla. L’escriptura comença quan ell té quaranta-set anys, una edat en què la maduresa intel·lectual i les diverses experiències professionals —Jové ha estat professor de secundària i universitari, abans de dedicar-se a la formació d’adults— assegura la qualitat del seu criteri. Per les seves pàgines, amb datació diària amb escasses excepcions, desfila un exèrcit de personatges: del món universitari de la filologia alemanya a Catalunya o intel·lectuals de tota mena, escriptors universals d’ara i d’abans amb els quals ha tingut relació personal o que coneix per les seves extenses lectures… Váquez Montalbán, Andrés Trapiello, s’endinsa en la relació Goethe-Eckermann, Gottfried Benn, Feliu Formosa, Javier Cercas, Jorge Carrión, Jordi Jané, Marisa Siguán, Teresa Vinardell, Marta Pera, Francesc Parcerisas, Gil de Biedma, Jorge Seca, Àlex Susanna, Katherine Mansfield entre molts d’altres… o escriptors que han conreat el gènere del diari, l’estil dels quals desgrana amb pregonesa i excelsa rigorositat. En un llenguatge proper, col·loquial, però eminentment culte i preciosista en el lèxic que empra, ens fa partícips de l’escriptura dietarística de Josep Pla, Denis de Rougemont, Héctor Abad Faciolince, Jordi Pàmias, Miquel Desclot, Kierkegaard, Bernanos, Octave Mirbeau, Félix de Azúa, Rita Pijoan, la llista és infinita…
I amb més o menys extensió reflexiona sobre temes com què significa el vertader viatge, la flexibilitat i la llibertat que proporciona el gènere dietarístic, els límits entre diari i dietari, la qüestió de la sinceritat en el diari, què vol dir ser escriptor, l’escriptura, la lectura, la gran ciutat vs. la província, què és una biblioteca personal, la passió pel llibre de vell i pel món de l’edició i la il·lustració, la utilització ideològica del llenguatge, les tradicions, el folklore, les relacions Espanya-Catalunya, el sistema educatiu espanyol i el desballestament de l’ensenyament públic a partir de l’aplicació de la LOGSE, del qual en fa una crítica incisiva lamentant l’abandonament de les humanitats i la importància del coneixement, la pèrdua de valors educatius fonamentals, la burocratització…
De fet, es podria dir que el di(et)ari de Jové és un pregon viatge urbà en el sentit de vertader viatge. Cada petita observació del paisatge —sigui una discussió als balcons o als carrers del Raval o el capteniment de les persones al metro, amb què ha de viatjar els dies feiners— el transporten constantment a altres llocs que li permeten relacionar les temàtiques més diverses: interaccions humanes o disquisicions intel·lectuals.
La lectura del llibre és un gaudi constant de principi a fi i, malgrat la seva extensió, es fa curt. L’escriptura de Jové és excel·lent i propera alhora; les inquietuds del seu esperit, molt enriquidores i la seva capacitat d’anàlisi i de dissecció i matisació, extraordinària. La llibertat i la flexibilitat que ell mateix afirma que proporciona el gènere dietarístic es fa palesa en el seu propi text, que conjumina la narració, l’assaig, el correu electrònic, l’anècdota o el discurs. El seu estil, no absent d’humor, és molt fluid, elegant i picardiós (tot sovint acaba les seves asseveracions amb un mira, tu). Sovintegen també expressions curtes en altres llengües (espanyol, francès o anglès) que semblen rajar-li tot d’una de la ploma a mode de segell personal.
Segons ell mateix ens diu el Diari el va escriure a mà i només anys després el va mecanoscriure, la qual cosa li va proporcionar certa distància i donar ocasió a revisar-lo, matisar-lo o enriquir-lo. El pròleg és de Mònica Miró Vinaixa.
Xavier Jové Massana és actualment director del Centre de Formació d’Adults de Santa Coloma de Gramenet. Ha traduït literatura de l’alemany, ha publicat articles diversos sobre literatura o educació i és autor de tres llibres de poemes: Tripulants (2004), Els 7 pecats revisitats (2011) i Epifanies (2022).
Altres articles d’Anna Rossell que et poden interessar
Anna Rossell
Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit-. Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya.
L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises(España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La tertulia literaria de Anna Rossell.
- https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
- http://www.annarossell.com/
- http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
- https://twitter.com/Raboliut
- https://www.instagram.com/rossellanna/
- http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
- http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol
Anna Rossell col·labora amb La Nàusea des de fa més d’una dècada, podeu gaudir de molts dels seus articles a l’antiga plataforma.
La Náusea 
Deja un comentario