Lliçó d’alemany és un clàssic. Ho són les obres que tracten temàtiques universals en el temps i en l’espai, i Sigfried Lenz ho fa. Tema central de l’obra és la qüestió del deure i el seu compliment. L’autor planteja una reflexió que va lligada a la responsabilitat individual i a la culpa. Ingredients que, en un moment o altre, a tots ens afecten.
Tanmateix Sigfried Lenz (*Lyck, avui Ełk, Prússia Oriental, 1926 – +Hamburg, Alemanya, 2014) escriu la novel·la en un país, una llengua i un moment que li donen una significació especial. Perquè Lenz és alemany i escriu en alemany, en primera línia per a un públic lector en aquesta llengua; cal a més tenir en compte que poc abans s’havien celebrat a Frankfurt els Judicis d’Auschwitz (1963-1965). Tots recordem la típica justificació Jo només obeïa ordres com a resposta a l’acusació d’haver contribuït directament o indirecta a l’assassinat de milions de persones jueves, gitanes, homosexuals i minusvàlides.
L’acció transcorre al poble fictici de Rugbüll, un paratge nordalemany situat a les costes del mar del Nord que té com a ciutat de referència Husum, prop de la frontera amb Dinamarca. La ubicació temporal, els anys 1943-1945, temps de nacionalsocialisme. Un ample ventall de personatges molt ben caracteritzats, alguns dels quals parlen frisó en la versió original, formen part d’un paisatge descrit fil per randa, magistralment, amb una precisió exquisida. És, doncs, un poble perdut, provincià, el que escull l’autor per a desenvolupar-hi l’acció, un lloc on els protagonistes actuen i es confronten en aquells anys de dictadura.
Confrontats en les antípodes hi trobem el policia del poble Jens Ole Jepsen i el pintor expressionista Max Ludwig Nansen, dos homes que han nascut i crescut junts al mateix poble. Imbuït el primer fins a l’obcecació de l’estricte compliment del deure i perseguit el segon per les autoritats del moment que han declarat la seva obra art degenerat i li han prohibit pintar. Les ordres que té el policia són de requisar-li l’obra i de vigilar que no segueixi pintant. El fill petit del policia, en Siggi Jepsen, de deu anys, freqüenta sovint el taller de Nansen, on troba el caliu que la casa familiar no li ofereix, i se li presenta un conflicte ètic quan el pare li encarrega d’espiar el pintor i col·laborar amb ell per poder complir el seu deure. El noi es decanta pel pintor i l’ajudarà a amagar quadres.
Cal subratllar el fet que del policia no en coneixem la ideologia política; ell és un estricte executor de les ordres que rep. Ultra això, el fet que el final de la novel·la resti obert fa pensar que l’autor volia impulsar la reflexió sobre els límits i els perills que pot comportar el compliment mal entès del deure.
Siegfried Lenz
Lliçó d’alemany
Traducció de Joan Ferrarons,
Club Editor 2025, 493 pàgs.
Tècnicament la història la narra en primera persona el fill, en Siggi, que ara, acabada la guerra, entre 1952 i 1954, està reclòs en un centre de reeducació per a joves inadaptats en una illa del Mar del Nord, acusat d’haver robat obres d’art. Part del programa de reeducació consisteix a escriure redaccions, en aquest cas sobre Les alegries del deure. En Siggi torna en blanc la llibreta on l’havia d’haver escrit, per la qual cosa és castigat. Tanmateix, ell no l’ha deixat en blanc perquè no volgués desenvolupar el tema, sinó perquè en sap massa. Finalment comença a escriure i ja no ho pot deixar fins el punt que frissa perquè no l’alliberin abans de poder acabar d’esgotar tot el que hi pot dir.
La novel·la és doncs un exercici de memòria i està contada des dels records d’un nen de deu-dotze anys, però Lenz hi vol incloure altres perspectives, com ara la del jove psicòleg Wolfgang Mackenroth, que enllesteix la seva tesina sobre el cas Siggi Jepsen.
Per a la figura del pintor l’autor es va inspirar en Emil Nolde —molts dels quadres esmentats de Nansen tenen el seu corresponent en Nolde—, nascut a la mateixa zona i declarat també pintor degenerat pel nacionalsocialisme, tot i que la diferència amb el personatge de ficció és sensible, perquè Max Ludwig Nansen és clarament antinazi, mentre que Nolde fou del partit i admirador de Hitler fins al final. Volgudament el personatge és una construcció amb diversos referents: dos altres pintors expressionistes perseguits pels nazis, Max Beckmann i Ernst Ludwig Kirchner també hi són d’alguna manera presents en el nom de Nansen.
La novel·la es pot considerar un Bildungsroman (novel·la de formació), pel procés de maduració que fa Siggi Jepsen en la retrospectiva que recorre dels fets; es dóna, a més, la circumstància que just quan acaba d’escriure ell fa els vint-i-un anys, la majoria d’edat en aquella època.
El text també aporta reflexions interessants sobre la pintura, els colors i la manera com ha de mirar un pintor segons Nansen.
El títol de la novel·la remet a una classe de llengua i literatura alemanyes, però també a la història d’Alemanya i als tòpics que sovint s’associen amb el país i els alemanys (recordem que ja molt abans la reflexió sobre el deure l’havien impulsat molts filòsofs alemanys i que el deure era molt present i arrelat en l’educació).
Que la novel·la es publiqués l’any 1968, el de les revoltes estudiantils en què la generació jove de l’època qüestionava els valors dels pares, contribuí sens dubte a l’èxit de vendes del moment, però també —i en primera instància— al fet que a finals dels anys seixanta a Alemanya encara es trobava a faltar una literatura que es confrontés amb els crims nacionalsocialistes.
Les variants lingüístiques que empra l’autor a l’original (expressions frisones i maneres individuals incorrectes de parlar d’alguns personatges) ben segur que han estat un repte pel traductor, que ha sabut traspassar al català amb encert.
En el seu epíleg Joan Ferrarons al·ludeix a aquesta dificultat i aporta llum sobre alguns extrems que faciliten la comprensió del lector català.
Siegfried Lenz, considerat un dels escriptors en llengua alemanya més coneguts de la postguerra, fou autor de novel·la, relat, assaig, teatre i llibre infantil i mereixedor de diversos premis literaris.
Altres articles d’Anna Rossell que et poden interessar
Anna Rossell
Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit-. Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya.
L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises(España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La tertulia literaria de Anna Rossell.
- https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
- http://www.annarossell.com/
- http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
- https://twitter.com/Raboliut
- https://www.instagram.com/rossellanna/
- http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
- http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol
Anna Rossell col·labora amb La Nàusea des de fa més d’una dècada, podeu gaudir de molts dels seus articles a l’antiga plataforma.
La Náusea 
Deja un comentario