Conjuminar fons i forma, que siguin indestriables, és una qualitat suprema de l’escriptura. Emilienne Malfatto ho aconsegueix. El coronel no dorm és una novel·la
de guerra, però l’autora escriu de manera que sentim parlar els morts. Perquè els morts també parlen.
I sí, és una novel·la, per bé que d’ànima poètica. El llenguatge que empra l’autora porta en cada línia i en cada silenci l’empremta de la poesia. Forma i fons es reforcen mútuament. Els ulls de Malfatto saben mirar. Però ella no només mira, sinó que hi veu i hi veu molt bé. Veu el que hi ha a la superfície dels objectes, dels paisatges i de les persones, però, sobre tot, veu el que hi ha darrera i dins. Malfatto llegeix les coses i els éssers humans a fons, i tradueix per a nosaltres el que hi ha al fons.
La temàtica que desenvolupa Emilienne Malfatto en aquesta seva segona novel·la és la guerra. La guerra universal i de tots els temps. I llegint-la no tenim cap dubte que qui escriu ha viscut conflictes bèl·lics de ben a prop (a l’Iraq va cobrir com a periodista i fotoperiodista entre el 2014 i el 2016 el conflicte armat).
Tanmateix, una guerra són totes les guerres. I la intenció de l’autora és, clarament, representar-les totes a partir del seu text. Així, els escenaris on ubica l’acció poden ser de qualsevol part del món, i el mateix podem dir de l’estructura de govern que impera al país que sigui on s’esdevé la guerra i ho podem dir també dels personatges que hi intervenen.
Malfatto teixeix l’acció al voltant de tres eixos, tres personatges prototípics: el coronel —un torturador a qui tothom coneix com l’especialista, que treballa a la Secció especial, al soterrani d’un edifici—, l’ordenança —un soldat subaltern, que es limita a fer guàrdia al fons del soterrani on actua el coronel—, i el general —militar representant del poder suprem del país, que ocupa el gran despatx del Palau de Marbre—. Aquests personatges parlen per ells mateixos; sentim la seva veu, que esdevé un soliloqui, un flux de consciència que ens permet conèixer les ànimes dels respectius protagonistes, els seus pensaments i sentiments interiors. Aquests monòlegs configuren, pel seu ritme i les imatges que contenen, la part més poètica de la novel·la. Però aquestes veus s’alternen amb la prosa de la veu narradora omniscient, que s’encarrega de transmetre al lector la part més objectiva dels fets. Aquesta alternança és un encert pel fet que fa de contrast i de complement alhora.
Emilienne Malfatto
El coronel no dorm
Traducció de Mia Tarradas
Edicions de 1984, 2024, 123 pàg.
Malfatto es serveix de les millors eines per a transmetre’ns l’absurditat de la guerra. El coronel, especialista en la tortura i la mort, és botxí, però els seus morts són alhora els seus botxins, perquè d’ençà del seu primer mort ja no aconsegueix dormir. El torturador esdevé torturat pels seus fantasmes. I aquesta tortura no només la pateix el coronel, sinó, de fet, tots els personatges. Tots tres, homes grisos, la vida dels quals no té cap sentit. Ells en són conscients, però segueixen executant la seva feina i guanyant nous soldats per a una causa en què no sembla creure cap d’ells. Fan d’esma el que fan. Com un destí. Són una funció. Han esdevingut baules d’un engranatge que funciona sol. Sabem que han nascut en un país on abans imperava un altre règim i que el coronel ja servia a aquell primer. Ara la guerra és de Reconquesta. Però en cap moment no sembla que res avanci. Ningú mostra cap convicció ni entusiasme. Tot el contrari. Es tracta de matar o morir. Però també els morts maten a qui els mata… La guerra mai es guanya; sempre es perd. L’autora porta aquesta absurditat a nivells extrems, també a través d’imatges, com la de la partida d’escacs que fa jugar al general contra ell mateix: faci el que faci guanyarà i perdrà, però, sobre tot, sempre perdrà, perquè ell i l’oponent són el mateix. També els règims polítics es succeeixen d’esma, sembla que sense cap esperança que canviï res.
El llibre l’obre el flux de consciència del coronel i el clou la veu narradora omniscient. Els fluxos de consciència, impresos en lletra cursiva i sense signes de puntuació, adopten un ritme monòton i ens colpeixen com una terrible lletania. La veu omniscient, per contra, empra la puntuació tradicional (tret d’algunes excepcions; l’autora sap fer molt bon ús d’aquesta eina).
Emilienne Malfatto (*1989) és a El coronel no dorm hereva de l’expressionisme, no del literari, sinó del pictòric; els paisatges que retrata ens endinsen en un món de destrucció i de pessimisme on no es veu el final.
L’autora, que estudià periodisme a França i a Colòmbia, ha publicat, a més, la novel·la Que et plori el Tigris (Edicions de 1984), que fou mereixedora del Premi Goncourt a la primera novel·la 2021, i l’obra de no-ficció Les serpents viendront surt toi (Premi Albert Londres 2021).
Altres articles d’Anna Rossell que et poden interessar
Anna Rossell
Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit-. Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya.
L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises(España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La tertulia literaria de Anna Rossell.
- https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
- http://www.annarossell.com/
- http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
- https://twitter.com/Raboliut
- https://www.instagram.com/rossellanna/
- http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
- http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol
Anna Rossell col·labora amb La Nàusea des de fa més d’una dècada, podeu gaudir de molts dels seus articles a l’antiga plataforma.
La Náusea 
Deja un comentario