Ran de terra, ran de cel (Stonberg Editorial, 2025) és una petita joia literària de l’escriptora Teresa Costa-Gramunt (Barcelona, 1951) que conté una convicció admirable: la de tocar el voraviu mateix de la vida. De la vida vinculada a la pèrdua, la mort, la recerca de sentit, el misteri i l’alegria d’existir. Contemplació, agraïment i estima, reconciliació, devoció i comprensió hi apareixen ben entortolligades amb el fet de viure. Perquè és ran de terra i ran de cel que la inquietud humana es vincla en les vivències que va experimentant i les indaga de manera persistent i audaç, mentre es diu a si mateixa: «(…) contempla el mur, / escriu la història que camina / amb passos petits, / fins a l’hora foscant».
Per a A. Schopenhauer una ocasió exterior o una disposició íntima poden despertar en nosaltres l’actitud estètica, la llunyania i l’estranyesa del món, des d’on podem llavors sentir i pensar les coses. Tan sols des d’una consciència encarada a l’essencial, la vida pot ser viscuda i dita: un ser i un dir –també un estar– que es barregen inevitablement, i és en aquest sentit que l’autora ha escrit en aquest bell llibre de poemes una poesia despullada, ancorada simplement en el que és valuós. És ben bé que des del pensament que sent sabrem de la densitat de l’existència (X. Zubiri) i de la fragilitat i l’angoixa de la carn (M. Zambrano). Amb paraules de G. Steiner: «La infinitat del pensament és (…) el senyal decisiu de l’eminència humana, de la dignitas dels homes i les dones, com va expressar Pascal de forma memorable (canyes que pensen)».
Les coses del món que la Teresa ha viscut i reflexionat són moltes i punyents. Ens les explica amb una gran capacitat d’evocació al pròleg dirigit al lector i a les quatre parts de l’obra. En la primera part En la mort de la mare i altres poemes i en la segona El més alt amor i la primavera, coneixem la mort de la mare en una mitjanit de l’any 2020 i el dol sentit per la filla, l’operació d’urgències a vida o mort que ella mateixa, l’autora, va haver de patir l’any 2023, l’absència sentida de vuit anys del pare, l’evocació amorosa de l’àvia materna, la casa familiar tancada per sempre, la pandèmia i la Covid-19, les primaveres i els cants pasquals d’anys successius, les persones estimades i els amics, els naixements dels nets, etc. Així mateix, a la tercera Vetlla l’art el Déu de la vida i a la quarta Retaule de la Vall de Boí, ens apropem a l’encalç de Déu, l’ofici d’escriure que necessita emparaular l’existència, la contemplació de la llum, la bellesa natural i també la sacra d’un eloqüent romànic pirinenc (els «ulls còsmics del Crist en Majestat de Sant Climent de Taüll»).
I «Res no és en va» en aquests episodis biogràfics que sacsegen la poeta íntimament –«(…) de l’etern jo, / què en soc? »–, la commouen amb joia –«(…) l’ordre de Déu / (…) / amor en el més alt Amor»–; i dins seu ara i per sempre romanen, com «Resa l’instant abans de posar-hi veu, / d’escriure’n el prec». Experiències colpidores totes elles que, a través d’una mirada sensible i de paraules justes i planeres, són delicadament comunicades. Fent-ho d’aquesta manera, les vivències de l’autora amb calma i naturalitat van formant part del món interior del lector.
K. Jaspers parla de “situacions límit”, és a dir, moments viscuts que ens fracturen per dins, ens desestabilitzen i ens trasbalsen, i inevitablement marquen un abans i un després. Quan som de ple en aquestes situacions, podem negar-les i aferrar-nos al passat, podem sentir-nos-hi atrapats sense trobar cap mena de sortida o bé podem entomar-les i superar-les, sabent que són, però, experiències d’autocreixement i coneixement –perquè per molt dolorós que sigui el que has viscut «(…) saps / que res no mor, / que la primavera és llum, / que retornar és viure / amb la mirada canviada, / amb el seny en la follia, / amb el cor badant-se / en calze d’amor».
En Ran de terra, ran de cel, el lector no trobarà pas fugida, negació, hostilitat, tampoc escapisme, ni nihilisme ni la cruesa del desconsol. Ans al contrari: la poeta abraça tota vivència crítica i difícil, i llavors li escriu versos com si fossin cants, reflexions quasi místiques, poemes amarats de lirisme amb la convicció ferma que «(…) l’esperit de la vida guanya» i que s’hi juga la vida en cada cosa dita o feta, perquè «Un sol traç pot ser molts (…)».
La línia del temps de la poètica del llibre, que acull naixença i partença, naturalesa florida i amistat, «el desengany i l’albada», el patiment, «(…) les morts als hospitals (…)», el drac i bèstia apocalíptica, etc., tot ho transforma. L’autora fa revisió i és testimoni d’escenaris, llocs i persones que han emplenat la seva persona i avui encara ho fan. L’art de la seva escriptura vetlla el record físic i espiritual en una xarxa d’afectes que en una «(…) mirada canviada» arrelen i entenen veient més enllà de la matèria el que atorga sentit a l’existència. Poderosa és la visió –literària i vital, vital i literària, tant se val– que narra un món plausible, únic i habitable, l’anomenat amb més encert: un món essencialment humà –«sense més ficcions», que deia J. Palau i Fabre. Un món del tot humà en ser sostingut pel «(…) Déu de la vida» com «(…) Sol d’hivern», que «(…) per ser la salvació, m’és la salvació». Una visió que desxifra el sentit de les pèrdues, manté la filiació familiar i amical i fa presents les absències, lluita contra el mal i denuncia la guerra, i al capdavall, se sap dins el misteri de la creació.
La Teresa compon una oda a la maternitat –«(…) i somrius a la mare, / somrius a la vida»– i erigeix el cos de la mare (ara ja morta) en temple, perquè és vista com a ben viva –braços materns o «flors d’ametller», «vestits perfumats i tendres / que bressolen la Vida nova», el «(…) cos vestit de blau», peus petits untats «de crema / com si fos un oli sant», «La mà rosa damunt el ventre, / abraçant el dolor del part» que «va acollir el meu cos», «matriu del meu gemec», «amb olor de bugada / i salabror de la verdura tendra», la mà menuda d’una mare que al llindar de la mort se sent serena quan ja no li cal «(…) emparaular la Vida», perquè ja hi és de ple en ella.
A la coberta i a l’inici del llibre, una pintura radiant de blaus i colors lluminosos de Ton Sant, i a dins de tota l’obra, una «oració interior», talment la recerca de la llum en la fosca per on transiten les ombres, les nostres ànsies i fragilitats i la cura de la ferida de viure, els matins de la mort, la insòlita naixença bella d’una flor enmig del fang, l’asfalt o la pedra.
Pel que fa a l’autor del llibre: Teresa Costa-Gramunt
Teresa Costa-Gramunt (Barcelona, 1951) viu a Vilanova i la Geltrú. Graduada en Disseny Gràfic, de formació artística i humanista. Especialista en el disseny d’exlibris a partir de l’any 1977. Com a escriptora ha publicat des de 1991 al voltant d’una cinquantena de llibres (assaigs, narracions, biografia, llibres de viatge, poemes i prosa poètica). També escriu en diversos mitjans articles d’opinió i crítica literària. És Mestra en Gai Saber pels Jocs Florals de la Ginesta d’Or de Perpinyà (2006) i ha estat guardonada amb els Premis Don-na (1990), Eugeni Molero (1998) i Josep M. Benet i Caparà (2006). Amb Oriol Pi de Cabanyes ha publicat la traducció al català de La veritable història de la Lídia de Cadaqués, d’Eugeni d’Ors. Amb Yara Monturiol ha publicat Lluernes al celobert. Antologia de poesia espiritual femenina i també ha editat el volum Flor a l’ombra, un recull d’articles amb la dona com a protagonista i objecte d’investigació. L’any 2020 fou la comissària de l’Any Alexandre de Riquer per commemorar els cent anys de la mort de l’artista.
Pel que fa a la l’autora de la ressenya: Mercè Amat
Professora de filosofia, escriptora i poeta.
Membre de Relataires en català, del Col·lectiu d’Artistes Sants i de les associacions tarragonines: Poemes al Vent i Poetes de l’Ebre.
Coautora de llibres de Filosofia, Ciutadania i d’Ètica per a l’ESO i el Batxillerat amb l’editorial Edebé. Del llibre de poesia: «A recer de les ventades» (Xandri). Coautora del llibre artístic: «La Llum, endins escrita»(1), de l’obra solidària amb el Delta: «Llums del Delta», del llibre que parla sobre l’origen i evolució de l’única coral interreligiosa catalana: «Cants d’Esperança», i del llibre sobre la profunditat de la comunicació: «El arte de conversar».
Participà en el 16è Festival Nacional de Poesia 2016.
Rebé l’accèssit de Flor Natural als Jocs Florals de Ciutat Vella (2014).
Els seus llibres: «Poètica d’Enyor», al VI Certamen Poético de l’Associació Luz de Luna, i «L’ànima i l’avenir», al I Concurs Literari del Centre d’Estudis Humanistes Noesis, van ser finalistes.
(1) d’aquest llibre artístic es va fer una exposició a La Náusea Laboratorium de l’antiga plataforma que podeu consultar lliurement
La Náusea 
Deja un comentario