El passat 25 de març vaig assistir a l’Ateneu de Barcelonaa la presentació de TransVersos, un llibre de poemes d’amics poetes admirats que feia temps que no veia. TransVersos, un títol que em seduïa, tal vegada el llegia en silenci mentre al vespre tornava cap a casa i em feia aturar el pas per iniciar un viatge distès i alhora compromès. La lectura d’aquests autors ha estat una nova ocasió d’escoltar de ben a prop les seves veus i pensades, tot allargant una conversa d’amics que, en reprendre-la ara, eixampla l’ànima.
Conec de fa molts anys la Maria Rosa Blázquez, l’Isidre Oller, la Carme López, el Jaume Piquet i l’Eulàlia Ripoll. Són escriptors de cap a peus, ments curioses i determinades, que se saben acompanyant-se amb respecte en aquesta aventura literària. Plomes que es pregunten, però: “es pot ser poeta sense viure tot el temps com un poeta?”
La poesia és un poderós llenguatge humà, com el d’altres exercicis artístics, tots ells engendrats des d’una radical afectació de l’esperit que, en recolliment interior, s’obre a la vida per atorgar forma a les coses del món i oferir-nos un mestratge inacabable ensenyant-nos a viure amb més consciència. Qui escriu versos respon a una inquietud metafísica que, a través dels mots i les seves relacions, analogies i imatges, és captiu “del cruent –però plaent– esforç de crear”. Qui cus un discurs i ho celebra, qui diu i escampa sons i paraules, els gaudeix i comparteix, crec que el podem entendre com a subjecte que viu, sí, com a poeta tot el temps, malgrat que el seu ofici i benefici transcorrin per altres vies. La raó és que, al capdavall, el poeta no pot no fer-ho d’altra manera, “Perquè la poesia és el mode de trobar, potser, / el lloc des d’on anomenar, més clarament, / les coses. Les coses d’aquí baix i les de més amunt”, com escriu el poeta eivissenc A. Marí.
M. Rosa Blázquez, Isidre Oller, Carme López, Jaume Piquet i Eulàlia Ripoll
Pàgines: 168
La Banya Edicions, desembre 2025
Des de l’alba fins a la posta i fins ben entrada la nit entre ombres punyents, el poeta sent i pensa i anomena els esdeveniments, el pas del temps, les relacions interpersonals, les pèrdues i les absències, la natura i la història, la vida i la mort…, prou diferent de com la comprensió lògica, calculadora, l’interès productiu, la mirada científica, les visions materialistes massa reduccionistes o l’algoritme impersonal ho fan. TransVersos o la poesia d’una militància activa i renovada amb actitud intencionadament constructiva, responent a la necessitat d’interpretar el món i actuar-hi amb fermesa per poder transformar-lo. Cinc universos amb identitat pròpia, diferents entre ells, però que comparteixen el fet d’emparaular la realitat per expressar el que la vida els desperta, els revela, els fereix, els interpel·la, els sacseja i els commou. Veus que no escriuen com a resultat d’un sentir personal o simplement d’un dir estètic que cerca la bellesa formal, sinó d’una consciència que sap que el verb és una eina personal amb responsabilitat social, moral i política, responsabilitat sempre cridada a la millora del món.
Quan penso en com aquesta voluntat responsable ha inspirat recitals de poesia i trobades d’autors arreu de casa nostra temps enrere, quan coincidíem artistes i escriptors amb alguns autors de TransVersos –encara avui, però, s’ofereixen sortosament aquests espais i temps poètics amb aquest mateix tarannà–, m’adono de la sort que hem creat tots aquests anys d’amistat i poesia. Una experiència compartida, alhora lloança ferma i denúncia justa, viscuda amb naturalitat per places i carrers de pobles i ciutats. Una sort que sovint ens va unir també en reculls de poesia i antologies. Recordo, per exemple, i ho faig amb estimació, 50 poetes de la terra, el llibre solidari amb Proactiva Open Arms editat per Edicions Pedraseca (2018) –els estimadíssims editors Imma Forment i Pau Civit–; també les Antologies Solidàries anuals tan pedagògiques de l’Associació Poesia en Acció, unint compromís ètic, educació, art i poesia. Han estat moltes les ocasions en què hem compartit escenari, un esmorzar, un dinar o un sopar, però sobretot bona conversa i entranyable complicitat. TransVersos a les meves mans, en aquests dies primaverals de maig, ha estat nou escenari dient amb goig el món que ens envolta. Gràcies!
La Maria Rosa, l’Isidre, el Jaume i l’Eulàlia escriuen ben clar a les primeres pàgines, semblants a una introducció: “En un món que exigeix que els vins preferits, les maduixes, les carxofes, el xai a la brasa, els canalons, el tortell de Reis i tot allò que ens és zona de confort no es mogui una coma les mil vegades que en consumim, ens demanen als poetes de la terra que també no ens moguem ni una coma del guió-zona de confort d’una opinió general cada cop més superficial pel desconeixement accelerat de la Cultura i les seves possibilitats a l’abast”. La resposta a aquesta demanda no ha estat pas l’immobilisme físic o mental, sinó una actitud vital que es revolta, perquè aquests poetes fan himne del propòsit d’escriure sota un mateix sostre literari sense rivalitzar, allunyant-se de l’egocentrisme per viure cada dia com a poetes “lliures en la creació”. I ho fan amb “transversalitat geogràfica, vital, sexual, estilística i poètica”, però també compartint una varietat temàtica (la quotidianitat i els reptes de la vida, el pas del temps, l’amor, la memòria, el desig insatisfet, les cabòries i els dubtes, la passió, la recerca interior, la fragilitat humana, etc.) i una convicció profunda que per “damunt de tot” són amics –“Poesia pura que també es podria dir amistat neta”.
El llibre conté il·lustracions del Xavi Ibars com a porta visual d’entrada als cinc reculls poètics, imatges plàcides que representen el món, la natura, la ferida de viure, la reflexió sobre el temps i la vivència interior, sensible, valenta i tendra. El pròleg del David Vila i Ros ens apropa a les mirades dels escriptors, dient-nos que, pel fet de ser “invitació a fer un viatge a cinc mons de tonalitats dispars i profunda intensitat”, s’entreté a assenyalar els trets més significatius d’aquests cinc universos poètics. Viatjant amb els versos de TransVersos, afegeixo algunes altres peces a aquest mosaic policromat:
La fascinació de la Maria Rosa davant la vida, el desig i la memòria amb un goig intents de viure’ls, mentre sap del dolor i la vivència intensa de l’amor, també a voltes de rostre fosc –“M’agrada que em facin somiar / que em facin riure i plorar / que em commoguin / que em regirin / i que em deixin estimar a / heroïnes i herois de purpurina”, “Perquè la vida / sense amor és mort”, però “Pren-me o deixa’m” “(…) prou per / recordar-te sense enyorar-te”, que “és tasca diària / començar de nou” “(…) en el mar turbulent de la vida de tots”; però sobretot “Cridar, sí, molt fort, amb un crit / que traspassi mars i serralades / que sobrevoli oceans i continents / i arribi a tota orella humana / La humanitat implosionant-me!”.
L’Isidre pregunta i cerca resposta en una existència sentida efímera. El seu caminar per la vida és honest, fet de cadència humana i fondària, ple d’objectes, escenaris quotidians i natura, mentre pensa que “Ni el mar dels records no domines” en aquesta aventura de viure a recer d’una “(…) cosa semblant a la llum” i obert al que és inabastable –“Tants cops he somiat / desbordar dels mapes / i sempre em trobo / damunt dels meus peus”, “I serem cendra, com la cendra dels encenalls. / O de les estrelles, o d’incunables fets serradures. / Així i tot, t’estimo”, potser perquè “un somriure val més que la veritat” i espera “A fora, / un univers infinit i espectacular”.
Els poemes de la Carme són descrits amb molt d’encert a l’epíleg de l’Àngel Carbonell: la poeta “ens sacseja amb una poesia abrandada i plena de vida. Des del primer poema, Soc dona, fa una proclamació de fe femenina i reivindica el paper de la dona amb orgull, tot i que no s’està d’abraçar el desig sense complexos” –“Mil cops més forta / si en la feblesa em voleu”, “Respiro, / miro i em sé / en tot allò que soc” i “Escric per a donar llum / endinsada en la tenebra del dubte existencial”, perquè “(…) hereva del mar revoltat”, “Si tens desig, dona-me’l / i et dansaré fins a fer-me / fruit a la teva boca”, que “La dolçor m’envaeix com un plugim de primavera”.
El Jaume ens regala el vers amb tota la seva força interna i dialèctica –“Hi ha escriptures convidant-te a la vida i escriptures convidant-te a la mort”, i “Escrius per desmembrar-te i reconstruir-te, però no com els altres volen”, mentre t’adones “(…) que existir és una metàfora que, com el bot d’un gripau o d’un colom solcant els núvols, t’impulsa cap a altres metàfores”–. El poeta vol estrènyer el que és especialment essencial, i és en l’amor que ho troba quan s’adona que únicament ell encalma les entranyes, un amor de pell entès de manera elevada: “Perquè estimar el fracàs ressuscita (…)”, “Les teves ferides que són les ferides del món, / (…) i ploren la teva fam de veritat”.
I finalment el cinquè univers literari, el de la consciència contemplativa de l’Eulàlia, una visió serena de parla concisa, insistent i concreta, que sap també de buits, plors i silencis enmig de tanta bellesa que conté el fet d’existir –“Soc aquella persona asseguda vora el mar / que mira a l’infinit i confia / que allà lluny els ulls hi veuran clar”, “No sé si tinc endins cap essència de pluja, tro o arbre, tant hi fa si només cal l’engranatge de les diferències i viure-les ben endins com si fossin tot” i “Reprendre les paraules potser / quan em deixi la tristesa / tal vegada un dia de calma oceànica”, “(…) tot deixant-me caure / a la xarxa de l’amor”, malgrat que “La cançó em diu que obri el cor / i jo / tinc por que em sagni”.
El viatge TransVersos el tanca literalment l’epíleg que ens adverteix que, malgrat que els epílegs són força prescindibles en obres de poesia, “Aquest recull no és un llibre; és una celebració d’allò més humana i universal: el poder transformador de la poesia”. La festa no acaba per tant, la taula tothora és parada amb la beguda servida en copes per tanta set de sentit, mentre enlloc marxen els músics i de fons se senten veus de rapsodes. Com la música, la poesia emplena els plecs de l’ànima humana, fent-la dansar i estremint-li tot el cos sota una glorieta enramada d’heures i flors. Convidats hi som tots nosaltres: lectors i escriptors, homes i dones que, seduïts pel vers, el vivim i l’entenem de sobte com “(…) afirmació exclusiva d’una manera de ser en el món”, que escriu P. Éluard sobre l’amor.
Pel que fa a la l’autora de la ressenya: Mercè Amat
Professora de filosofia, escriptora i poeta.
Membre de Relataires en català, del Col·lectiu d’Artistes Sants i de les associacions tarragonines: Poemes al Vent i Poetes de l’Ebre.
Coautora de llibres de Filosofia, Ciutadania i d’Ètica per a l’ESO i el Batxillerat amb l’editorial Edebé. Del llibre de poesia: «A recer de les ventades» (Xandri). Coautora del llibre artístic: «La Llum, endins escrita»(1), de l’obra solidària amb el Delta: «Llums del Delta», del llibre que parla sobre l’origen i evolució de l’única coral interreligiosa catalana: «Cants d’Esperança», i del llibre sobre la profunditat de la comunicació: «El arte de conversar».
Participà en el 16è Festival Nacional de Poesia 2016.
Rebé l’accèssit de Flor Natural als Jocs Florals de Ciutat Vella (2014).
Els seus llibres: «Poètica d’Enyor», al VI Certamen Poético de l’Associació Luz de Luna, i «L’ànima i l’avenir», al I Concurs Literari del Centre d’Estudis Humanistes Noesis, van ser finalistes.
(1) d’aquest llibre artístic es va fer una exposició a La Náusea Laboratorium de l’antiga plataforma que podeu consultar lliurement
La Náusea 
Deja un comentario