L’any 1955, després de setze anys d’exili, Xavier Benguerel va publicar Els fugitius, un llibre que volia narrar el patiment de la gent que el 1939 va fugir d’un dia per l’altre cap al sud de França, la majoria a peu, desesperada, amb poc més que un farcell i amb l’absoluta incertesa de què els podia deparar el futur. El crític Julià Guillamon deia d’Els fugitius, en el seu article de La Vanguardia-Cultura/s del 20-07-2005, que la novel·la era «a ratos prometedora, pero en conjunto, amazacotada y desigual, […] las experiencias personales parecían resistirse a la disciplina de la composición.» Però més endavant es referia a la rigorosa reescriptura, reestructuració i ampliació que en va fer anys més tard, per acabar publicant el 1969 (Ed. Alfaguara) una novel·la completament nova i força reeixida, ara amb el títol Els vençuts. I és aquesta la que ara reedita Edicions de 1984 per tercera vegada.
Xavier Benguerel (Barcelona, 1905-1990) ens n’explica al prefaci els Antecedents dient-nos que «[…] aquest llibre es deu assemblar bastant a una novel·la; en el fons, no ho és.» Una mica més endavant entenem què vol dir amb «no ho és»: «[…] conté una abundant exposició d’experiències personals i les d’un parell d’amics meus, participa, al meu entendre, de la novel·la, la crònica, la història […]». Sí, el llibre és alhora novel·la, crònica i document històric. L’autor tingué la necessitat d’escriure’l perquè «en la nostra literatura hi feien falta documents sobre un dels capítols probablement més impressionants de la nostra història contemporània, i […] jo, pel simple fet d’haver-ne estat protagonista i testimoni, era cridat a publicar-los, […]». I, malgrat els anys que han passat, encara ara hi ha llacunes importants a la literatura i la recerca quant a la vida i la mort dels concentrats als Camps del sud de França al final de la Guerra d’Espanya.
Així, Benguerel es basà en experiències viscudes personalment i en les d’alguns amics que, com ell, seguiren un camí semblant. A la dedicatòria en llegim els noms: «[…] als amics Jaume Pla, Avel·lí Artís i Miquel Ferrer, que amb records encara vivíssims, penoses experiències personals i legítims ressentiments, m’han ajudat a escriure aquest llibre.»
L’autor es refereix també al pròleg a les raons que el van empènyer a refer profundament Els fugitius. Una d’elles, que sembla la més important, fou «[…] perquè aleshores vaig cometre el greu error de no ‘entrar’ als abominables Camps de Concentració de França.» La voluntat d’esmenar això que Benguerel considerà un «greu error» determinà sens dubte, l’estructura d’Els vençuts, que ara es presenta distribuïda en dues parts: la primera, Els fugitius, i la segona, La fam i les fúries, en què, ara sí, entra de ple al Camp de Saint Cyprien, que va arribar a concentrar uns trenta mil refugiats, la vida i els patiments dels quals l’autor ens explica fil per randa. Mentre que a la primera part els protagonistes són cinc escriptors, a la segona els personatges centrals són tres figures (quatre al final), representatives de tantes persones que restaren anònimes. Al meu entendre Benguerel ‘entrà de ple al Camp’ amb la intenció d’equilibrar la novel·la i fer justícia a aquella gran majoria que no tingueren la sort del grup d’escriptors i intel·lectuals amb contactes a la Generalitat o d’altres que els van proporcionar el camí, més planer, a la fugida i a l’exili. En totes dues parts els noms de tots ells són ficticis i diferents d’una part a l’altra.
La primera part desgrana el camí dels exiliats des del primer moment de la fugida a peu amb tot el patiment que comportà: la por, la desorientació, el caos organitzatiu, l’esgotament, l’enervament, la desesperació, a voltes l’agressivitat més primitiva per aconseguir un poc més d’espai… les masies disposades a ajudar i acollir els fugitius camí de la frontera. Però també detalls menys descrits abans, com ara els remordiments, el sentiment de culpa per haver deixat familiars enrere o per no haver anat al front encara que fos per alguna mancança física personal. El desassossec de l’espera a Le Boulou (El Voló), el sentiment de la pèrdua de la identitat, les portes tancades, els traficants i usurers francesos que fan negoci amb els desesperats mentre aquests pensen amb angoixa que els retornaran a Espanya i van veient com passen els dies dormint al ras, com es tanquen espais amb estaques i filferros de pua i han de sofrir l’estricta vigilància dels gendarmes, que no els donen repòs amb el seu insistent «Allez! Allez!» i no els permeten sortir del poble. Però també la solidaritat d’alguns francesos, gràcies als quals, obtenen aixopluc i que els porten arriscadament d’amagat a Perpinyà, on finalment, a través de l’oficina de la Generalitat, rebran un subsidi i un passaport camí de la llibertat.
La segona part ens dona a conèixer un capítol molt menys conegut, poc tractat encara en la literatura concentracionària i molt menys amb la precisió i detall amb què ho fa Benguerel: el de la vida de la gran majoria de vençuts que van anar a parar als Camps francesos. La novel·la ens descriu amb una esfereïdora versemblança, que només pot assolir qui ho ha viscut, el dia a dia al Camp de Saint Cyprien, a la platja, on els concentrats passen els primers dies abandonats sense menja ni aigua, on són maltractats, fuetejats i vigilats per la guàrdia senegalesa i els espahins (soldats de cavalleria algerians al servei de França). Sabrem com, sense sostre ni abric, només al cap dels dies hi hagué alguns pous d’aigua salada, un ranxo de sorra i llenties i una petita porció de pa. Molts moriren de còlic, entre dolors insuportables… altres morien de vegades gratuïtament a mans d’un dels guàrdies o per haver estat detinguts en un intent de fuga, flagel·lats primer i enterrats després en sots a l’arena de la platja, nus i amb les mans lligades, deixant-los només el cap al descobert, un càstig al qual molts no sobreviurien.
La fam, les malalties, la por, la impossibilitat d’escriure als de casa, la brutícia per la manca d’higiene, l’abandonament a una existència a què es lliuren alguns… els morts que diàriament són transportats a un cementiri fora del Camp, fet expressament per als concentrats, transporten el lector a un infern difícil d’imaginar per la seva inhumanitat i cruesa.
Tanmateix, també aquí Benguerel inclou, fora del Camp, alguns personatges (entre els quals un gendarme) que es captenen amb humanitat i empatia.
La narració és conduïda en cada part per un dels personatges en primera persona. L’autor empra un lèxic d’una riquesa extraordinària que permet minucioses descripcions i una gran precisió a l’hora d’expressar sentiments. La sensibilitat i el mestratge de l’autor creen personatges d’extrema autenticitat. Els diàlegs sovintegen, de vegades entrelligats amb els pensaments que, per enyorança, retrotrauen a algun dels protagonistes al passat familiar de casa i, a voltes, n’hi ha prou amb la indicació d’un gest o una mirada per donar a entendre una pregona emoció, una defallença al límit o una situació d’impotència.
Els vençuts és una gran novel·la i un document essencial. Un llibre de lectura obligada. Clou amb un llistat de l’Obra Escrita de Xavier Benguerel, seguida d’un altre de les seves traduccions.
Altres articles d’Anna Rossell que et poden interessar
Anna Rossell
Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit-. Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya.
L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises(España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La tertulia literaria de Anna Rossell.
- https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
- http://www.annarossell.com/
- http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
- https://twitter.com/Raboliut
- https://www.instagram.com/rossellanna/
- http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
- http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol
Anna Rossell col·labora amb La Nàusea des de fa més d’una dècada, podeu gaudir de molts dels seus articles a l’antiga plataforma.
La Náusea 
Deja un comentario