Hi ha llibres que són indispensables. Aquest ho és amb escreix. Cal felicitar la iniciativa de la publicació d’aquestes cartes de Pere Vives i Clavé, perquè el llibre és una aportació a la historiografia; constitueix tot un document sobre una temàtica —la del destí que varen córrer tants catalans i exiliats espanyols que van anar a parar a camps de concentració de França— de la qual encara en sabem massa poc. Les cartes de Pere Vives ultrapassen la funció de ser un homenatge a la seva persona. Com diu Agustí Bartra a la carta que escriu des de Terrassa el 22 de març del 1972 a la germana de Vives, Carme, amb motiu de la primera edició de les Cartes aquell any «[amb les cartes] salvades com són, la memòria d’ell plou sobre la terra de tots…». Perquè el que escriu Vives és una mostra del calvari que van passar tants altres que han restat anònims. Les cartes de Vives són el testimoni d’una pregona amistat amb el poeta Agustí Bartra, amb qui va coincidir al camp d’Adge a la barraca T.I. Però, més enllà d’això, il·luminen una part de la nostra Història. Vives i Clavé esdevé un exponent del recorregut de tants exiliats que amb la caiguda de Barcelona el gener de 1939 s’exiliaren i foren internats en camps de concentració francesos, treballadors forçats al país de l’exili com a presoners dels camps, fets presoners de guerra pels nazis i traslladats finalment a camps d’extermini nacionalsocialistes on molt pocs sobrevisqueren.
L’amistat entre Vives (*Barcelona, 24-02-1910-†Mauthausen, 31-10-1941) i Bartra (*Barcelona, 08-11-1908-†Terrassa, 07-07-1982) començà al camp d’Agde on el primer fou traslladat el maig del 1939 des del camp d’Argelès. Ambdós, lletraferits, trobaren en l’altre un esperit afí amb el qual conversar dels temes culturals més diversos (sobre tot de literatura), recomanar-se lectures i donar-se escalf i llum en uns moments en què el futur era incert i gens esperançador. La separació tanmateix no es va fer esperar: gràcies a gestions fetes per l’escriptor Francesc Trabal, el 3 d’agost Bartra és transferit a la residència de Roissy-en-Brie, on eren allotjats intel·lectuals catalans vinculats amb la Generalitat de Catalunya. Vives i Clavé no tingué aquesta sort i restà a Agde. El futur de tots dos va quedar fixat a partir d’aquell moment: mentre Vives i Clavé recorria el calvari que el portaria fins a Mauthausen i a la mort (suposadament per una injecció de benzina al cor), Bartra va fer el pas a la llibertat des de Roissy, on va conèixer l’escriptora Anna Murià amb qui es casà i emigrà a República Dominicana i després a Mèxic passant per Cuba.
La separació propicià en Vives un decaïment que anà creixent en funció de les condicions dels altres camps on va ser anant traslladat; les cartes, però, van mantenir el caliu de l’amistat entre tots dos i es percep clarament que d’elles depenia l’estat d’ànim de Vives. La correspondència va seguir més o menys regularment fins que el llarg silenci s’imposà. Ni la família ni Bartra sabran de la mort del seu amic fins alguns anys després (morí el 1941): la mare a través de la resposta de la Creu Roja alemanya el 7 de juliol de 1944 a la qual ella havia escrit el 14 de maig demanant informació sobre el seu fill. Bartra en rebrà notícia el 25 d’agost del 1946 a través de la germana Carme Vives.
Cartes des dels camps de concentració
Edició de Marta Marín-Dòmine
Club Editor, 2025, pàgs. 281
Val a dir que les Cartes des dels camps de concentració ja havien estat publicades el 1972 gràcies a la iniciativa de Francesc Vallverdú, que llavors treballava a Edicions 62, i que se’n va fer una segona edició el 1980. L’editora del llibre que ara publica Club Editor, Marta Marín-Dòmine, es refereix, en una nota a peu de pàgina del seu impagable pròleg, L’altra realitat, a aquelles dues primeres edicions i a les dues traduccions que se’n van fer al francès. I a la Nota a l’Edició del final Marín-Dòmine ens informa de les obligades omissions que imposà la intervenció de la censura franquista. Aquelles versions contenien 42 cartes de les quals 15 adreçades a Bartra i 27 a la família.
El llibre que ara veu la llum conté, a més, una carta de Julie Ausset a Pere Vives, ciutadana francesa que, amb la seva germana Eloïse, apadrinava Vives. Malauradament no es conserven les que Bartra escrigué a Vives, tanmateix part del contingut de les perdudes es desprèn de les del segon. Inclou també les que intercanviaren Carme Vives i Agustí Bartra així com dues de Joaquim Amat-Piniella a Agustí Bartra.
Nogensmenys aquesta edició que ara se’ns lliura no és una simple reedició. Marta Marín-Dòmine fa un treball filològic impecable que, amb les acurades notes i observacions que fa constantment i oportuna a peu de pàgina, suposa un enriquiment i una font d’informació per al lector i per a qui vulgui fer recerca o aprofundir en aquesta temàtica. Al seu pròleg fa referència als arxius on es conserven les cartes publicades i informa de les que no s’han pogut trobar, esmenta els noms dels amics de Vives, remet a la informació que recollí Montserrat Roig a Els catalans als camps nazis i proporciona dades sensibles sobre els camps de concentració francesos i el nombre de presoners que acolliren alguns d’ells, sobre les decisions del Govern francès, sobre les Companyies de Treballadors Estrangers i sobre els Arxius Arolsen, que contenen la documentació més exhaustiva del món relativa a la persecució nazi. Fa un apunt biogràfic de Vives, el qual se’ns presenta com un jove culte, lletraferit i freqüentador de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i activament partícip en la vida cultural barcelonina. I es refereix amb freqüència als textos literaris existents dels quals sabem que algun personatge és una recreació de Pere Vives per part de qui el va conèixer bé. Les recreacions literàries de Vives són una aportació important si tenim en compte que Vives morí molt jove i és escassa la informació de què disposem sobre la seva persona. Marín-Dòmine es refereix, doncs, a la novel·la Xabola, d’Agustí Bartra (publicada primer a Mèxic, 1943), la qual l’autor, quan en preparava la traducció espanyola, va reescriure i canviar de títol per Crist de 200.000 braços i El desgavell, novel·la-crònica de Ferran Planes (publicada amb censura a Barcelona el 1969 i, restaurat el text original, per Club Editor el 2010. I encara una tercera novel·la, la de Joaquim Amat-Piniella, K. L. Reich, amb qui Vives compartí calvari a França i a Mauthausen, d’on Amat-Piniella va sortir viu en ser alliberat el camp per l’exèrcit dels EUA el maig del 1945. El pròleg de l’editora ens guia la lectura fent, a més, acurades observacions sobre detalls de les cartes mateixes, assenyalant rastres que revelen directament o indirecta el procés d’abatiment creixent que va experimentant Vives o explicant les raons per les quals l’exiliat o el presoner redacta en espanyol i no en català quan s’adreça a la família o per què quan escriu a aquesta dibuixa conscientment un altre jo, un jo diferent de quan s’adreça a Bartra.
L’edició de Marta Marín-Dòmine incorpora també uns valuosos APÈNDIXS: els poemes d’Agustí Bartra (en les diverses versions, quan n’hi ha més d’una) que Vives llegí durant el seu captiveri, els quals esmenta i comenta a les seves cartes; les Referències dels poemes (les dades d’identificació de cada poema al fons documental d’on s’han extret), el Pròleg a la primera edició, d’Agustí Bartra i, amb el títol Pere Vives a K. L. Reich, els capítols IX i XI de la novel·la d’Amat-Piniella, on el personatge Francesc, inspirat en Vives, apareix caracteritzat i del qual se’n descriu la mort. El llibre es clou amb una Nota a l’edició, on hi consta la ubicació de les cartes i fa observacions sobre les omissions per mor de la censura els anys 1972 i 1980, així com l’Índex de les cartes.
Marta Marín-Dòmine (*Barcelona, 1959) és una escriptora catalana i canadenca, realitzadora de documentals i instal·lacions artístiques, traductora i professora de literatura i cultura peninsular espanyola, així com d’estudis de la memòria a la Universitat Wilfrid Laurier a Waterloo (Ontario, Canadà). La seva investigació i creació literària giren al voltant dels exilis i la memòria, les herències i l’oblit.
Altres articles d’Anna Rossell que et poden interessar
Anna Rossell
Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit-. Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya.
L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises(España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La tertulia literaria de Anna Rossell.
- https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
- http://www.annarossell.com/
- http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
- https://twitter.com/Raboliut
- https://www.instagram.com/rossellanna/
- http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
- http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol
Anna Rossell col·labora amb La Nàusea des de fa més d’una dècada, podeu gaudir de molts dels seus articles a l’antiga plataforma.
La Náusea 
Deja un comentario