Una mirada experta que s’endinsa. Eduardo Moga en el seu pròleg diu:
Marian Raméntol escampa al·lusions a la procreació –placenta, úter–, signe, així mateix, d’una feminitat convulsa, i a allò excrementici –esfínter, claveguera–, en una conjuminació que no només atèn a la doble funció dels òrgans implicats, sinó també a la seva identificació existencial, al seu simbolisme escatològic. Singularment, també és pròdiga en referències líquides –aigua, mar, oceà, torrenteres, ones–, i cal recordar que l’aigua és, en gairebé totes les mitologies, la protomatèria, l’esperit inconscient i femení, la mare de la qual tot neix: fons et origo del món.
Marian Raméntol practica, amb diversos jocs de paraules, una singular sensualitat fonètica, com en aquest tercet amb flaires de haikú: «els meus graons de granit/ són sempre un dividend,/ baixen molt baixament». El seu irracionalisme s’ordena –o s’orienta– pel cos –per la seva presència i pel plaer que proporciona, encara que es fereixi i que decaigui, com ja sabem– i per la paraula, que sovint s’identifiquen. El cos, inexacte, és nom i lletra: llenguatge que es manifesta, que sobreviu, música esquerdada. Per això sovintegen en els seus versos les personificacions: coses que parlen, objectes sonors, inmaterialitats que adquireixen llavis i fonemes i llengua. «El teu cos/ és el meu alfabet perdut,/ no hi ha prou lletres,/ ni prou aire per nuar-les», escriu Raméntol, amb delerosa delicadesa i vigorós romanticisme.
Altres veus que s’han deixat els ulls sobre els versos:
«En Avui fosquejo morta, Marian Raméntol cambia su habitual estilo con poemas abiertos y largos, por otros fragmentados y breves, pero sin abandonar su particular voz. Su ritmo pausado nos lleva a tratar a Tánatos, pero para reclamar a Eros con mayor fuerza.
La gran cuestión de este poemario de Marian Raméntol: la relación entre maternidad y escritura. Puede que por algunos instantes las imágenes de la muerte generen un clima de dolor, pero son los menores en comparación a la simbología entorno a lo maternal y, por lo tanto, la vida. Por un lado las alusiones directas al cuerpo, al parto y a la madre: placenta, pechos, vientre, útero, labios, sangre, piernas y barriga. Tampoco pasan desapercibidos los elementos de agua en estrecha relación con este tema: océano, aire, mar, olas,fuentes o ríos». (Beatriz Pérez Sánchez)
No em sembla gaire agosarat considerar que en Avui fosquejo morta trobem la constatació de la maduresa poètica que Marian Raméntol ja havia demostrat en les seves darreres composicions.
El mar torna a ser el rerefons vital de Marian Raméntol: no és un mar realista ni figuratiu, utilitzant la terminologia estètica de les arts plàstiques, sinó un mar que forma part de la seva persona i de la seva experiència; un mar que apareix tot sovint en els seus versos amb la naturalitat d’un pronom o un article, més que no d’un substantiu. Pot ser també un adjectiu que ve perfectament a tomb en uns versos com ara “La meva panxa marítima i rodona / és la meva assignatura”; o el podem trobar amagat darrere d’una imatge com “L’aigua baixa plena, amb el teu nom…”. No són versos, però, gaire llunyans dels que trobem en altres poemaris seus, com ara en La noria del festejo, de fa uns quants anys: “Se cierra el beso de agua, / mientras el abrazo despunta cubierto de tul marino…”.
No falta entre els poemes de Marian Raméntol un cert furor irat que surt explícitament de les seves entranyes: “Si la paraula es bomba, / obre-li el ventre / per tal que el discurs no perdi el cap / i hàgim de plorar-ne, des de l’inici del colze / fins a la punta dels dits, el naixement desagraït / de totes les nostres bèsties”; o “Assumeixo l’enderroc / d’aquest cos fora de catàleg”; o “Si pogués m’encongiria per grapejar / un xic més endins, cap a l’ànima, / i regirar la buidesa de l’únic color / exiliat als meus suburbis”. Etcètera.
Marian Raméntol s’allunya aquí de les belles i elaborades imatges que tan bé sap construir i de les metàfores “suprarealitzants”, i deixa fluir la poesia íntimament barrejada amb els sentiments, entre els quals la maternitat ocupa –de manera directa i, sobretot, indirecta– un lloc molt destacat. El fet d’escriure en català, després d’haver-ho fet durant molts anys en castellà, sembla que l’hagi empès vers la sinceritat més íntima, que lectors com el qui escriu això agraeixen perquè fan la seva poesia més propera, més humanament autèntica (sense que això signifiqui menysprear ni mínimament, no cal dir-ho, l’altra). (Albert Lázaro-Tinaut)
De la poética de la Marian Raméntol destaco una certa sensualitat, però no una sensualitat comú, és una sensualitat conreada a l´espai, als buits del cos. La contínua al.lusió als nostres forats corporals i a vegades a la nostra buidor. Poemes en general molt breus amb imatges potents i visuals, son com senyals punyents que esgarrapen i tobliguen a continuar. Son comuns alguns recursos estilístics com la paradoxa i les sinestèsies. (Luis Vea)
Mostra poètica:
I
Aquest sol escapçat
m'enlluerna el ventre
que s'obra desmesuradament
per a recitar-te.
V
Barra la porta amb el meu nom
per a què el pes de la nostra paraula
predilecta, amor, no deixi mai de delir-se
amb la sang de les nostres matinades.
VI
Les meves mans ratllades
parlen del pes oprimit d'un mot
que se t'assembla un xic massa.
I tu, entretant,
deixes un llibre mig mort
coent-s'hi a les fosques.
VII
Assumeixo l'enderroc
d'aquest cos fora de catàleg.
Si el meu nom ha de morir d'asfíxia
entre núvols intranscendents,
mereixo, doncs, enteranyinar-me de nit,
fang i terra.
VIII
Avui fosquejo morta, morta com la nit
que s'escola pel desguàs, molt endins,
amb el silenci regalant per l'esfínter
d'un sentiment cadavèric i inharmònic.
Quasi a punt d'esmunyir-me,
embruto les galtes dels meus fills amb la salivera
folla de la lluna i torno a pecar
amb l'orgull entristit
i la lletra final absolutament torta.
IX
L'amor que duc entre cames
nafra els meus papers i els deixa sangosos
i pudents, tintant l'esguard de les nines de cera
que tot just han anestesiat
(amb els seus canins cavernosos)
el coll de tots aquests fills
condemnats a fer olor de llum tendra.
Alguns poemes d’aquest llibre han estat fusionats musicalment per EMAIEMA, podeu escoltarlos i saber-ne més del projecte aquí
Altres artícles de Marian Raméntol
Marian Raméntol
Poeta, traductora i directora de la revista cultural La Náusea. Membre del grup musical Orquestracions Dissonants Internes amb el que ha editat vídeo-llibres i diversos àlbums a més de bandes sonores de curts i migmetratges. Ha treballat amb músics experimentals en recitals i performances. Ha traduït a poetes contemporanis al català, castellà i italià. Ha publicat dinou poemaris i ha estat inclosa en setze antologies. Ha estat premiada en diversos concursos nacionals i internacionals, i la seva obra ha estat ampliament difosa a revistes especialitzades on ha publicat poesia, assaig i articles d’opinió. Ha estat traduïda a l’anglès, alemany, italià, rumanès, armeni, portuguès, búlgar, estonià i montenegrí. La seva activitat en l’àmbit artístic l’ha portat a formar part de festivals (tant poètics com de cinematografia), exposicions, recitals i diferents actes patrocinats per ajuntaments, editorials i altres entitats culturals. És autora de varis guions cinematogràfics i de varis films experimentals i també conductora (juntament amb Cesc Fortuny i Fabré) del podcast mensual SINTAGMA de la Plataforma Cultural La Náusea.
Deja una respuesta