Icària o les sabates al vent (Parnass Edicions, Barcelona 2024) del poeta i assagista, crític literari i professor barceloní Guillem Vallejo, doctor de Literatura Comparada i Filologia Clàssica, ens convida a fer sense cap mena de por un vol poètic per vint-i-sis poemes distribuïts en quatre parts –“Viure, volar, equivocar-se”, “Les imatges del somni”, “Volar, donar comencen… igual” i “Les ales del mite”– amb la intenció d’albirar la motivació fonda d’homes i dones en el transcurs de les seves vides: l’impuls punyent, conscientment sostingut, de vèncer l’adversitat i les incerteses inherents al fet de viure. Impuls tossut, contrariant la fatalitat, el que és establert o esperable, quasi inevitable, o tot allò que a desgrat ens inspira rebuig o por i pot, per tant, anorrear el nostre desenvolupament imprescindible per poder ser veritablement humans. Tendència “capaç de vèncer els penya-segats més alts, / de fondre les mentides amb un gust de sol / i de conquesta (…)” i guanyar finalment “(…) la partida al previsible”, “(…) desdir el destí” i “emprendre el vol tenaç amb el valor / que crema, creix i arrisca el tot pel tot…”. Un moviment vital que ens neix des del moment en què tenim coneixement que, per a nosaltres, viure mai no és un simple sobreviure (com sí que ho és per al món animal) o un mer estar o existir enmig del món (tan propi del món objectual), sinó l’aposta arriscada i decidida –a voltes també difícil i dolorosa– d’atorgar sentit al que fem, vivim i patim, malgrat que no sabem del cert pas massa res mentre pensem que “la revolta més gran / comença en acceptar / que pots canviar”.
I sense pressa i amb ganes sobretot de descobriment en aquest viatge de l’afany de transcendir la realitat més evident, amb les fondes reflexions del Guillem iniciem la lectura d’Icària o les sabates al vent, i ho fem com un enlairament recreador d’un vol molt antic que ens captiva: el vol d’Ícar –“el que vola” lliure. Personatge de la mitologia grega, fill de l’arquitecte i inventor Dèdal, que volant amb ell fuig del Laberint de Creta alenant per una ampla mar grega, la mar d’Egea de l’illa d’Icària. Un vol joiós i alhora agosarat conjurant el temps a mercè dels vents més favorables i el vistiplau de les divinitats, com si en aquesta aventura ens sentíssim també nosaltres, lectors, valents tripulants semblants als mariners i guerrers grecs de la nau d’Ulisses bo i enfilant l’èpic retorn cap a l’autèntica llar, l’illa de l’Ítaca enyorada. També la nostra lectura haurà de conjurar el temps en aquest passeig per les imatges reals, mitològiques i oníriques de la poètica Icària, però ho farà confiada de la mà del poeta que, amb versos plens de mestratge, ens guia en un viatge revelador de vida que, per a cadascú de nosaltres amb “(…) el seu cel i la seva immensa nit”, ens serà del tot enriquidor.
de Guillem Vallejo Forés
Parnass Edicions, Barcelona 2024
68 pàgines
La lectura del llibre ens fa pensar en l’al·legoria platònica de tradició òrfica del mite del carro alat exposada al diàleg el Fedre. Un relat sobre la naturalesa de l’ànima, el seu origen i finalitat. Comparada amb un carro tirat per dos cavalls alats –el cavall blanc o part irascible i volitiva de les passions nobles i el cavall negre o la part concupiscible o sensitiva dels instints primaris– i conduïda per un auriga –la part racional–, és concebuda alada perquè pertany al món ideal o intel·ligible. En la seva existència terrenal, però, sempre aspira a conèixer aquesta realitat més veritable. I ho pot fer en el moment en què, amb joia, experimenta l’elevació espiritual –o moviment d’ales–, que li permet (re)conèixer i cultivar el que és essencial. Aquest coneixement, que resulta de l’afany d’anar més enllà de l’àmbit físic o de l’enlairament cap a la plenitud, requereix l’arrelament en la concreta i finita ocasió de l’experiència sensible de la bellesa, la veritat o la justícia presents al món material –llavors, “Com Ícars / que han traçat el camí / del sol, / viurem ja cor endins / amb ales / als ulls“ o somiarem “(…) a frec de pell“ sense renúncies, malgrat tots els perills, “(…) horitzons de guspires (…)“, perquè ben pensat elles “(…) també són llum“ tot descobrint “(…) els secrets de totes les albades“.
Hi ha un llegat personal ben incrustat als poemes emmirallats també en expressives fotografies de somieig, cosa que fa encara més estimulant l’inici del vol per retenir el que és valuós, perquè cert és que en la poesia “un hi busca la seva pròpia veritat” (Montserrat Abelló) alhora que “capta com és el món” (Teresa Pascual). La raó és que el nostre poeta ha escrit un cant a l’existència que, com en la visió d’Heràclit, la vida és un“(…) cercle que s’abraça a si mateix“ on “El camí que comença és el camí que acaba“. Un cant en què natura i humanitat conformen un tot i dones i homes són creadors del que s’esdevé en la fraternitat de tot l’existent, éssers amb voluntat de “(…) veure què hi ha més enllà” i d’“Inventar-se la força si ens cau el món / a sobre, i percudir el sostre / mateix del pensament d’una volada, / ampla i fonda, com qui torna nou / de la derrota”.
Per a aquest vol de la voluntat, encerts i desencerts, cerques, troballes i errors, límits i preguntes són del tot imprescindibles, valuosos tots per entendre lliçons vitals tot sabent-nos aprenents sempre i just a l’hora d’iniciar-nos en la vida per conèixer, estimar i crear noves realitats humanitzant-les. El cant del poeta d’Icària o les sabates al vent és el d’un home que ha viscut i endins duu vida sentida i pensada, i ara, convertit en Dèdal –el pare estimat d’Ícar i inventor de les ales de cera per fer el vol definitiu–, entusiasmat ens fa saber el seu aprenentatge a nosaltres, els lectors, però sobretot i de manera especial el transmet al seu jove fill Rubén, a qui en la dedicatòria aconsella “que mai res aturi el teu vol”. Aquest testimoni personal, tan meditat davant una vida que no sempre és fàcil, però que ens convida a viure-la amb esperança perseverant, s’inscriu en una mena de literatura en què l’escriptor crea una obra pensant en algú a qui vol aconsellar des de l’amor i l’experiència íntima –recordem en aquest sentit el poema”Palabras para Julia” de José Agustín Goytisolo que com a pare dedica a la seva filla de set anys: una carta plena de consells que ens commou lloant la llibertat, la confiança en els altres, la solidaritat i la perseverança davant la duresa de la vida, bells versos popularitzats pel cantautor Paco Ibáñez com a himne de llibertat (1968); també per Rosa León (1984) i Rosalía (2016).
Al llibre, són moltes les referències a l’art que traça la infinitud de l’instant: quadres, pinzells, el llenç, sons, colors i volums, el cant d’Orfeu, la pintura de Gauguin i Van Gogh, l’escriptura, la música de notes i arpegis, cordes d’arpa, la lira, les imatges dels poetes. També un poema dedicat al pintor català Modest Cuixart. Ens hi adonem que la mirada de qui aquí escriu concep amb escreix la lírica de la vida en tota mena de paisatge i experiència existencials: bé sigui en el batec del desig, els sentits, el pensament i la memòria, el mot, l’amor i el cos, la pèrdua i el plor, el crit i el neguit, el dolor i la mort, etc.; bé sigui en la gratitud i l’afecte, el festeig compartit, el compromís i la denúncia davant polítiques indignes de les nacions en la història, etc.; bé sigui també en la natura, el cel i la llum, el sol, l’aigua, la nit i el dia, el colom, l’alba i la flor, etc. Arreu, captaire d’una vida que emboirada i enmig del desconcert ens fa moure les ales irrenunciablement en ser partícips del llenguatge de les arts que sense filtres es dirigeix cap a les profunditats i els enigmes d’existir: ”Les imatges del somni són les ales del geni”, ”(…) el llampec de la ment” com el traç d’una «natura naturans» que mentre ”(…) al cos clos de les coses” perfila infinits ”(…) crea de bell nou els prodigis del món”.
Hi ha en la poètica del Guillem una recepta sincera per volar i conèixer: enrere, el fanatisme, la resignació, el lament, la mera promesa, la nostàlgia estèril, la teorització inert; per davant, el coratge, la tendresa, la mirada lliure, la comprensió catàrtica i el desig mai vençut, la voluntat d’entrega i compromesa per canviar el que és indigne i “(…) cruel fins a l’espant” que mai , però, no fa desdir el poeta de ser humà i ni li anul·la el cant ni el son ni el somriure ni el vers i ni li “(…) esborra el neguit (…)” de saber-se salvat. Cal emmirallar-nos en les aus i combatre “(…) els crits de totes les finestres”, perquè malgrat que ens és costós desxifrar el món que ens escriu “(…) cartes amb lletres invisibles”, “(…) hi ha un vol que mai declina” i ens fa saber que som un sol o éssers que sempre aboquem dia, com escriu Blai Bonet en una de les cites del llibre. Això és perquè som valuosament transformadors i sobreeixim amb accions de gest alegre que, com el colom, pot tornar ”(…) al temps la dignitat perduda”.
I malgrat que el colom, quan vola i sent la resistència de l’aire, potser pensa que en un espai buit on no hi hagués cap mena de fre volaria millor, com explica Kant en comparar el vol de l’au sense aire amb la raó humana que pretén conèixer sense experiència, el nostre poeta ens fa entendre que per ser humans les nostres idees nítidament han de transformar-se en actuacions reals i, tanmateix, arriscades entre els límits que “ (…) donen aire a les ales“, accions de caire amoròs encara que viure sigui “(…) un quadre inconclús”, “(…) fugisser i (…) escadusser”.
Icària o les sabates al vent lloa la passió, motor de la curiositat i la inadaptació que ens defineix com a éssers essencialment inquiets, sense pàtries ni veritats absolutes i, tanmateix, sempre a la recerca de significacions i fars. Ícar en la història del mite i la cultura és símbol de la llibertat més pregona. Però, al capdavall, és la mesura dels bons consells de Dèdal (el poeta) –no volar ni massa baix, perquè la humitat dificultaria el funcionament de les ales, ni massa alt perquè el sol les pot cremar fonent les plomes fetes de cera– a Ícar (el seu fill Rubén) en la fugida alada del laberint (l’existència), la reflexió experimentada que pot ajudar a mantenir el bon rumb del vol. Com que Ícar la desatén fascinat pel vol volant massa a prop del sol que li desfà les ales i cau ofegat al mar amb destí tràgic, és símbol també d’ambició i arrogància, temeritat irracional, desmesura –«hibris»– desafiant i orgull cec que va més enllà del que sembla possible sense cap discerniment.
Icària o les sabates al vent, obra prologada per l’escriptor Vicenç Llorca, va guanyar el XXXIX Premi de Poesia Mossèn Narcís Saguer 2023 atorgat per l’Associació Cultural de Vallgorguina. El fet de rebre’l és també un reconeixement a la poesia ètica i vitalista. La trajectòria intel·lectual i literària del poeta, fundador i president de l’associació solidària Poesia en Acció, és indiscutiblement un referent català en el cultiu integrador d’ètica, educació, poesia i art.
Pel que fa a la l’autora de la ressenya: Mercè Amat
Professora de filosofia, escriptora i poeta.
Membre de Relataires en català, del Col·lectiu d’Artistes Sants i de les associacions tarragonines: Poemes al Vent i Poetes de l’Ebre.
Coautora de llibres de Filosofia, Ciutadania i d’Ètica per a l’ESO i el Batxillerat amb l’editorial Edebé. Del llibre de poesia: «A recer de les ventades» (Xandri). Coautora del llibre artístic: «La Llum, endins escrita»(1), de l’obra solidària amb el Delta: «Llums del Delta», del llibre que parla sobre l’origen i evolució de l’única coral interreligiosa catalana: «Cants d’Esperança», i del llibre sobre la profunditat de la comunicació: «El arte de conversar».
Participà en el 16è Festival Nacional de Poesia 2016.
Rebé l’accèssit de Flor Natural als Jocs Florals de Ciutat Vella (2014).
Els seus llibres: «Poètica d’Enyor», al VI Certamen Poético de l’Associació Luz de Luna, i «L’ànima i l’avenir», al I Concurs Literari del Centre d’Estudis Humanistes Noesis, van ser finalistes.
(1) d’aquest llibre artístic es va fer una exposició a La Náusea Laboratorium de l’antiga plataforma que podeu consultar lliurement
Deja un comentario